occident (la revolta en Tunísia)

Insistim: un govern enderrocat per la violència popular (i en especial per la joventut, que va ser la punta de llança), és un fenomen rar per al qual, si volem trobar un precedent semblant, cal retrocedir trenta anys, és a dir, a la revolució iraniana de 1979. Trenta anys durant els quals va prevaler la convicció que aquests fenòmens ja no eren possibles. És, en particular, el que proclamava la tesi coneguda com «la fi de la història». Aquesta tesi evidentment no significava que ja no passaria res més. «Fi la història» volia dir «fi dels esdeveniments històrics», fi del que l'organització del poder podia tornar a posar en joc gràcies a un moment en què, com deia Trotski, «les masses fan la seva aparició en la Història ». La trajectòria normal de les coses era l'aliança de l'economia de mercat i la democràcia parlamentària, aliança que era l'única norma sostenible de la subjectivitat general. Aquest és el significat del terme «globalització»: aquesta subjectivitat convertida en subjectivitat mundial. La qual cosa, d'altra banda, no és incompatible amb les guerres punitives (Iraq, Afganistan), les guerres civils (en els degradats Estats africans), la repressió de la Intifada palestina etc. Així, el més fascinant dels esdeveniments de Tunis és la seva historicitat, la posada en evidència d'una capacitat intacta de creació de noves formes d'organització col.lectiva.

Al conjunt format per l'economia de mercat i la democràcia parlamentària, concebut com un sistema insuperable, proposo nomenar: «Occident» que, d'altra banda, és com ell mateix s'autodenomina. Entre altres noms que circulen, podem assenyalar «comunitat internacional», «civilització» (on es contraposa, com correspon, a diverses formes de barbàrie, vegeu l'expressió «xoc de civilitzacions»), «potències occidentals» ... Recordo que fa més de trenta anys l'únic grup que reivindicava aquest nom sistemàticament - «Occident» -, era un petit grup feixista armat amb barres de ferro (amb el qual vaig tenir un xoc en la meva joventut). Que una paraula pugui canviar de referent de manera tan espectacular només pot significar que el mateix món va canviar. El món ja no té la mateixa transcendència.

(...) Sobre quins criteris es poden valorar els disturbis? En primer lloc hauria d'existir una certa empatia amb ells, condició del tot necessària. Hi ha el reconeixement de la seva capacitat negativa, el poder deshonrat s'enfonsa, almenys els seus símbols. Però què és el que s'afirma? La premsa occidental ja va respondre dient que allí s'està expressant un desig d'Occident. El que es pot assegurar és que es tracta d'un desig de llibertat i que tal desig és, sense discussió, un desig legítim davant d'un règim tan despòtic i corromput com el de Ben Alí. Què aquest desig com a tal sigui un desig d'Occident és més dubtós.

Cal recordar que Occident com a potència fins ara no ha donat cap prova que es preocupi d'alguna forma d'organitzar la llibertat en els llocs on intervé. El que compta per a Occident és: «Estan amb nosaltres o no?", Donant a l'expressió «estar amb nosaltres» el significat de pertànyer a l'economia de mercat, si és necessari en col.laboració amb una policia contrarevolucionària. (...)

Com definir un moviment que es pot reduir a un «desig d'Occident»? Podríem dir, i aquesta definició es pot aplicar a qualsevol país, que es tracta d'un moviment que es concreta en la figura d'uns disturbis «antidéspota» la potència negativa i popular pren la forma de la massa i la potència afirmativa no té més normes que les que prevalen a Occident. Un moviment popular que respon a aquesta definició té moltes possibilitats de esgotar-se en les eleccions i no hi ha cap raó perquè origini una altra perspectiva política. Opino que al final d'un procés d'aquest tipus haurem assistit a un fenomen d'inclusió occidental. El que ens diu la premsa occidental és que aquest fenomen és la sortida inevitable del procés de les revoltes, en aquest cas a Tunísia. (...)

El que seria un canvi de veritat seria una sortida d'Occident, una desoccidentalización », i aquesta prendria la forma d'una exclusió.

Alain Badiou, A propósito de los disturbios en general y los de Túnez en particular, 12/02/2011
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=122251