Les revoltes àrabs i Europa.

El més interessant, però, és la gran diferència entre els moviments de masses als quals estem assistint a la regió del sud i est de la Mediterrània i el paper que a Europa tenen les noves protestes al carrer. Mentre allà s'aixequen per aconseguir el que no tenen-llibertat i un major desenvolupament econòmic-, nosaltres ho fem per no perdre el que ja s´ha aconseguit. Per primera vegada en la nostra història, les manifestacions tutelades pels sindicats, partits o altres moviments socials no aspiren a aconseguir nous fins, sinó a mantenir els avenços socials aconseguits. Són protestes defensives de l'statu quo, no, com era habitual en la nostra història, reclamacions per assolir millores. La idea de progrés s'ha esvaït i predomina l'afirmació i preservació de l'existent com l'únic possible. El millor resum d'aquest estat d'ànim és el cartell que brandava una nena d'un liceu francès a les últimes manifestacions de París: "Volem viure com els nostres pares!" Algú s'imagina a la generació del baby boom dient alguna cosa semblant?

Ben vist, és com si en el nostre continent haguéssim accedit ja, en efecte, al "fi de la història", com si haguéssim aconseguit el millor dels mons possibles i la funció de la política no consisteix en una altra cosa més que en defensa numantina. Res d'assumir riscos.

L'inconvenient és que, per consideracions estratègiques, ja gairebé fins semblem témer que altres no es donin per satisfets amb el que tenen i reivindiquen alguna cosa en el que sempre hem cregut. Que el que desitgem per a nosaltres, que tot segueixi igual, no impedeixi el ferm suport als qui volen i necessiten un món millor.

Fernando Vallespín, La rebelión de las masas, El País, 04/02/2011
http://www.elpais.com/articulo/espana/rebelion/masas/elpepiesp/20110204elpepinac_17/Tes?print=1