Productivitat i educació.

Com a mínim fa vint anys que sento a parlar de les primes de productivitat aplicades a l'Ensenyament. Per prima s'entén recompensar pecuniàriament aquells professionals capaços d'aconseguir un resultat determinat. Hi ha primes astronòmiques, sobretot en algunes competicions esportives d'alt nivell, i n'hi ha de més moderades. Seria el cas de molts comercials en sectors com la banca, les assegurances, les immobiliàries i els concessionaris de cotxes, per posar uns exemples. Aquí, com en una cadena de producció de rodes, els resultats són fàcilment quantificables i reduïbles a xifres -tantes rodes fabricades al cap del dia, tantes assegurances o credicotxes contractats, etc.-, circumstància que en l'àmbit escolar fa de mal calcular. Perquè a l'escola, a tot estirar, allò que fan els ensenyants és intentar contribuir a fabricar persones i ciutadans, instruïts i civilitzats.

En absència d'uns criteris clars de productivitat, que certament fan de mal establir, les compensacions resulten de l'acumulació de triennis i sexennis, així com dels punts necessaris obtinguts amb cursos de formació tan exitosos com els de cuina, tai-txi i risoteràpia (tots ells tan respectables com el del Gust per la lectura, amb una participació exigua de mestres i professors) per tal d'accedir a una bona plaça o a la condició de catedràtic.

I no és fàcil establir altres criteris si, des de l'administració i la societat, no es té clar quin és el paper dels professionals de l'ensenyament. D'un actor, per exemple, n'esperes que memoritzi bé el seu paper i que l'interpreti amb convenciment i gràcia davant del públic. Però d'un mestre, què se n'espera? A diferència de l'actor, al mestre pertoca fer d'acomodador, tramoista, apuntador, sortida d'emergència, penja-robes, actor i figurant, tot alhora, davant d'un públic sovint més pendent de l'acció de les busques del rellotge, la bossa de crispetes i l'ergonomia somnífera de les butaques.

A falta d'altres regles de mesura de la productivitat, sempre quedarà l'opció de les votacions populars, com també es fa en alguns concursos de teatre amateur, festivals d'Eurovisió i programes diversos de TV. Com més vots, més plus. No hi ha dubte que es tracta, ara com ara, del recurs més democràtic, equànime i eficaç. La qual cosa vol dir que, si Berlusconi fos mestre d'escola, la seva prima seria incommensurable.

Jordi Estrada, Plus de productivitat escolar, Regió 7, 19/02/2011