Rousseau i la societat de la transparència (Byung-Chul Han).

 

Les Confessions de Jean-Jacques Rousseau són característiques per a a incipient època de la veritat i de la confessió. Ja, ben al principi de les Confessions,  diu que vol mostrar un home en la seva “sencera veritat de la naturalesa” (toute la vérité de la nature). La seva “empresa” que “no té cap parangó”, aspira a una inexorable revelació del “cor”. (...) S’exigeix l’”obertura de cor”, “en virtut de la qual totes les sensacions, tots els pensament es fan comuns, de manera que cadascun, en quant se sent com ha de ser, es mostra a tothom tal com és” (Julie ou la Nouvelle Héloïse). Rousseau crida a la resta d’homes a “descobrir” el seu cor “amb la mateixa sinceritat”. Aquí trobem la dictadura del cor de Rousseau.

L’exigència de transparència en Rousseau anuncia un canvi de paradigma. El món del segle XVIII era encara un teatre. Estava ple d’escenes, màscares i figures (...).

A aquest joc de màscares i rols contraposa Rousseau el seu discurs del cor. Així, critica vehementment el pla d’erigir un teatre a Ginebra. El teatre, deia, és un “art de desfigurar-se, d’assumir un caràcter diferent del propi, d’aparèixer diferent del que un és ...”. El teatre és rebutjat com un lloc de desfiguració, d’aparença i de seducció, al que li manca tota transparència.

Ja en Rousseau pot observar-se que la moral d’una transparència total es torna necessàriament en tirania. Condueix a la violència el projecte heroic de la transparència, el de trencar tots els vels, de treure-ho tot a la llum, d’expulsar tota la foscor. La prohibició mateixa del teatre i de la mímesi, que ja Plató plantejà per al seu Estat ideal, confereix trets totalitaris a la societat de la transparència de Rousseau. D’aquí que aquest prefereixi ciutats més petites, perquè allà “cadascun es troba sempre sota els ulls del públic, el censor nat dels costums dels altres” i “la policia exerceix una vigilància fàcil sobre tothom”. La societat de la transparència de Rousseau es mostra com una societat d’un control i una vigilància total. La seva exigència de transparència s’aguditza en l’imperatiu categòric: “Un únic mandat de la moral substituir tota la resta: mai no facis ni diguis cap cosa que no pugui veure ni el escoltar el món sencer” (Julie ou la Nouvelle Héloïse).

(“La societat de la revelació”)

Byung-Chul Han, La sociedad de la transparencia, Herder, Barcelona 2013