Del teatre al mercat, de la representació a l'exposició (Byung-Chul Han).

El món del segle XVII és un teatre del món. L’espai públic s’assembla a un escenari teatral. La distància escènica impedeix el contacte immediat entre cossos i ànimes. Allò teatral s’oposa a allò tàctil. La comunicació passa a través de formes rituals i signes. (...) La formalització, el convencionalisme i el ritualisme no exclouen l’expressivitat. El teatre és un lloc per a l’expressió. Però aquestes són sentiments objectius i no una manifestació d’interioritat psíquica. Per això són representades i no exposades. (...) El teatre és un lloc de representació, mentre que el mercat és un lloc d’exposició.

En la modernitat es renuncia cada cop més a la distància teatral a favor de la intimitat. (...) El món no és avui cap teatre on es representin o llegeixin accions i sentiments, sinó un mercat on s’exposen, venen i consumeixen intimitats (...) Avui, la representació cedeix el lloc a l’exposició pornogràfica.

La cultura de la intimitat va lligada a la caiguda d’aquell món objectiu, públic, que no és cap objecte de sensacions i vivències íntimes. Segons la ideologia de la intimitat, les relacions socials són tant més reals, cabals, creïbles i autèntiques quant més s’apropen a les necessitats internes dels individus. La intimitat és la fórmula psicològica de la transparència.

(“La societat íntima”)

Byung-Chul Han, La sociedad de la transparencia, Herder, Barcelona 2013