1. Les darreres
transformacions en el món de l’ensenyament, els vastos
processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica
i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són
factors que incideixen en el conreu de les que, en els països
occidentals, es coneixen com a «humanitats». Les humanitats han
configurat la cultura occidental des dels seus inicis (Atenes, Roma,
Jerusalem) mitjançant un lligam amb les ciències i la tècnica, el qual
es manifesta sobretot en el Renaixement i es perllonga fins a la
modernitat. Aquesta es fonamenta en l’esperit crític i dialogal, la
democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de
creences i el coneixement filosòfic. Allunyar-se de les humanitats
empobreix i aïlla. Occident ha forjat una visió del món en la qual
l’autonomia i la dignitat de la persona i la seva constitució espiritual
són a la base d’un sentiment comú.
2. La intensa
preocupació, plenament justificada, dels governs i de la societat civil
pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de
transmissió del coneixement i de la informació, ha anat acompanyada
d’una minva en l’atenció envers les humanitats. Igualment, altres
factors, com la pèrdua dels grans relats històrics i dels referents
col·lectius, han contribuït a afeblir el conreu de les humanitats. Les
dificultats amb què es troben les humanitats s’inscriuen en una crisi
més general del saber, també del saber científic, sovint valorat tan
sols per les seves aplicacions pràctiques i sense que se’l relacioni amb
la pregunta pel sentit.
3. La minva de la
cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat
del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització.
En aquest sentit, és urgent sortir de l’analfabetisme funcional i
simbòlic, que deixa grans buits en el sistema de referències personals i
col·lectives i permet submissions i manipulacions. Cal una recuperació
del símbol, començant pel llenguatge mateix, en els seus horitzons
filosòfic i religiós, com un dels senyals distintius d’una cultura
humanística completa. La cultura humanística és una inversió necessària.
4. Les humanitats
són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més
que un llegat arcaic i sense interès. Tanmateix, porten dins d’elles la
passió per la bellesa i per un món més humanitzat, lliure i feliç. Les
humanitats són interessants i útils, perquè ajuden la persona humana a
examinar-se a si mateixa i a valorar i admirar el que rep d’altres
persones, perquè contribueixen a articular críticament el propi
pensament i a expressar-lo de manera intel·ligible, perquè discernir i
tenir criteri és imprescindible per viure i per orientar-se. Cal, però,
recuperar l’entusiasme per totes les creacions de l’esperit humà i
restablir i potenciar la figura del mestre que conrea i comunica les
humanitats amb passió.
5. L’educació s’ha
erigit en un repte cabdal en un món que tendeix a l’individualisme i a
la desvinculació de les responsabilitats compartides. La transmissió del
saber i de la saviesa no pot quedar al marge de la societat del
coneixement. Més aviat la tecnosfera ha de permetre una circulació
àmplia de la cultura humanística. Igualment, en els mitjans de
comunicació, les propostes de tipus humanístic han de trobar-hi un ressò
rigorós i de qualitat. Les humanitats formen part del «nucli dur» de
les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de
l’utilitarisme.
Per tot això, fem les propostes següents:
1. Les llengües i
la literatura, la filosofia, la història i les arts són els pilars
fonamentals de la civilització i la cultura. Per això, és imprescindible
garantir que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament. En
relació a Secundària, els escriptors clàssics, grecs i llatins, i els
grans relats de la Bíblia (l’antiga «història sagrada») han de ser
referents culturals que han de trobar el seu lloc en el currículum
escolar. Per això, cal impulsar l’aprenentatge de les llengües modernes i
de les llengües clàssiques (grec i llatí), les quals s’han de mantenir
com a matèries optatives però no residuals. D’altra banda, pel que fa a
la literatura, cal establir un cànon obert d’autors i d’obres que
resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria
d’assimilar. En no poques cultures europees, tot emulant la
familiaritat dels grecs amb Homer, es tendeix a promoure el coneixement
dels clàssics respectius durant la Secundària. Aquesta tendència ha de
ser mantinguda en el cas de la cultura catalana, que no ha de menystenir
els grans valors de la literatura universal, entesa com a patrimoni de
la humanitat.
2. La Universitat
ha de combinar l’especialització amb una consideració global
dels sabers. La connexió i la transversalitat es fan, doncs,
especialment necessàries. Cal plantejar fórmules intel·ligents que facin
presents les humanitats a l’interior dels currículums de les carreres
tècniques. Concretament, en els currículums escolars i universitaris
s’ha de trobar l’equilibri entre les disciplines tècniques i les
humanitats. No es poden confinar les humanitats a les «carreres de
lletres». Les ciències necessiten les humanitats, i les humanitats no
poden desvincular-se de la ciència.
3. Les humanitats
han de procurar establir aliances estratègiques amb les ciències, amb
les tecnologies i amb el món de la comunicació. La cultura humanística
s’ha de valer de tots els aliats possibles per tal de contribuir
eficaçment a l’esperit del temps. És convenient, per exemple, que la
cultura humanística empri les noves tecnologies sense abandonar del tot
els formats tradicionals, sinó fent veure la complementarietat entre
tradició i innovació, i buscant la millor manera de difondre i impulsar
allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. Les
humanitats necessiten una discriminació positiva. En aquest sentit,
seria convenient fomentar el gust per la lectura, l’escriptura i
el coneixement dels clàssics.
4. Els mitjans de
comunicació –també aquells que utilitzen els nous codis
comunicatius–són vehicles potents de difusió cultural, i
en darrer terme han esdevingut«educadors», sobretot de les
generacions més joves. La cultura humanística ha d’entrar dins el
món de la comunicació, i cal receptivitat per part dels mitjans perquè
això sigui factible. Les humanitats tindran futur en la mesura que
siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i
cívica i de creixement de l’esperit humà.
Barcelona, 16 de gener de 2013
Salvador Giner, Armand
Puig, Rafael Argullol, Agustí Borrell, Victòria Camps, Lluís
Font, David Jou, Jordi Llovet, Xavier Morlans, Perico Pastor, Ramon
Pla, Francesc Torralba, Mariàngela Vilallonga
Comentaris