Llibertat i igualtat a la polis grega, segons Hanna Arendt.



Amb el que tots els filòsofs grecs estan d’acord, fos quina fos la seva oposició a la vida de la pòlis, és que la llibertat es localitza exclusivament en l’esfera política i que la necessitat és una manera fonamental, un fenomen pre-polític, característic de l’organització domèstica privada, i que la força i la violència es justifiquen en aquesta esfera perquè són els únics mitjans per dominar la necessitat –per exemple, governant els esclaus- i arribar a ser lliure. Atès que tots els éssers humans estan subjectes a la necessitat, tenen dret a exercir la violència sobre els altres. La violència és l’acte pre-polític d’alliberar-se de la necessitat per a la llibertat del món. Aquesta llibertat és la condició essencial del que els grecs anomenaven felicitat, eudamonia, que era un estat objectiu que depenia sobretot de la riquesa i la salut. Ser pobre o estar malalt significava veure’s sotmès a la necessitat física, i ser esclau portava amb si a més la submissió a la violència de l’home. Aquet doble “infortuni” de l’esclavitud és completament independent del subjectiu benestar de l’esclau. Per tant, un home lliure i pobre preferiria la inseguretat del canviant mercat de treball a una feina assegurada amb regularitat, ja que aquest té restringida la seva llibertat per fer el que volgués a diari, es considerava ja servitud (douleía), i fins i tot la feina dura i penosa era preferible a la vida fàcil de molts esclaus domèstics. (pàgina 68)

La pólis es diferenciava de la família en què aquella només coneixia “iguals”, mentre que la segona era el centre de la més estricta desigualtat. Ser lliure significava no estar sotmès a la necessitat de la vida ni sota el comandament d’algú i no manar sobre ningú, és a dir, ni governar ni ser governat.

Així, doncs, dins de l’esfera domèstica, la llibertat no existia, ja que el cap de família només se li considerava lliure quan tenia la facultat d’abandonar la llar i entrar en l’esfera política, on tots eren iguals. Val a dir que aquesta igualtat té molt poc a veure amb el nostre concepte d’igualtat i significava viure i tractar només inter pares, el que pressuposava l’existència de “desiguals” que, naturalment, lluny d’estar relacionada amb la justícia, com en els temps moderns, era la pròpia essència de la llibertat: ser lliure era ser-ho des de la desigualtat present en la governació i moure’s en una esfera en la que no existia governants ni governats. (pàgines 69-70).


Hannah Arendt, La condición humana, Círculo de Lectores, Barna 1999



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.