Els filòsofs són una gent molt estranya.

Avempace
"Imagineu-vos -ens demana Sòcrates en la República - uns homes que viuen des de la infantesa encadenats de cames i de braços dins una caverna. Es troben immobilitzats i només veuen el que tenen davant: les ombres projectades per un foc darrere d'ells. Al llarg de la seva vida, no han vist cap altra cosa. Un dia, un d'ells gosa alliberar-se de les cadenes i sortir a la llum del sol. En comprendre la realitat de les coses, decideix tornar-se'n amb els seus companys". 

I què hi va fer, llavors? Doncs de ben segur que no va muntar una empresa. 

Alguns diran que res no impedeix a un filòsof ser emprenedor o jugar a borsa. Poden adduir, entre d'altres, l'exemple d'Alexandre Kojève, el teòric de la fi de la història, que era accionista de La Vache qui Rit, cosa ben coherent amb la seva convicció que la fi de la història significava dotar els homes cavernaris d'un espectacle de 3D per a les ombres amb responsabilitat social corporativa. Però la fi de la història seria també la de la filosofia. Aquest és un important problema perquè, com molt bé va veure Heidegger, la concepció moderna de la filosofia és fonamentalment democràtica, en el sentit que ja no es concep a ella mateixa com una crida desinteressada a la contemplació del que hi ha, sinó com una caritativa demanda d'alleujament dels mals de l'home. I, certament, molts filòsofs semblen més inspirats per la caritat bíblica que per l'orgull, bíblicament pecaminós, de menjar de l'arbre de la ciència. El ministre Wert no està sol en la seva concepció competencial de la filosofia. 

Al meu parer, la filosofia té dues característiques essencials que la fan molt poc útil i encara menys competencial: el sentit de l'admiració i la consciència de la pròpia ignorància. 

"L'home ordinari -va escriure Marx- no creu anticipar res d'extraordinari en dir que hi ha pomes i peres. Però el filòsof, en expressar aquesta existència de manera especulativa, ha dit una cosa extraordinària. Ha fet un miracle". Per això mateix Rudolf Carnap, que volia fer neteja de la caverna introduint-hi claredat lògica, es va adonar que era incapaç de demostrar, sense cap gènere de dubtes, l'existència física de la seva dona. No m'imagino una actitud menys empresarial que aquest dubte. Té raó Kierkegaard en constatar que el que els filòsofs diuen de la realitat és per a molts tan decebedor com el cartell que va posar a la seva botiga un mercader: "Aquí es planxa". Qui portava la seva roba a planxar, descobria que el cartell estava en venda. 

Respecte a la consciència de la ignorància, a la seva meravellosa Carta de l'adéu, escriu Avempace: "Tenim l'esperança d'arribar amb la filosofia a alguna cosa gran, però no sabem a quina en concret". Filosofar vol dir estimar allò que el filòsof sap que li manca: la saviesa. I aquesta mancança se li fa present alhora en les respostes i en les preguntes. "Sou una gent molt estranya -li va etzibar un llec a un filòsof-. No solament ens confoneu amb les respostes que ens doneu sinó que, si un us tracta una estona, acaba per no entendre ni el sentit de les seves mateixes preguntes". Efectivament, filosòficament cal dubtar del sentit de les pròpies preguntes per guanyar la valentia de no retenir cap pregunta al cor i de pensar fins i tot contra un mateix. 

La consciència de la seva ignorància hauria d'impedir al filòsof la defensa d'una filosofia reconfortant. Com pot saber que és reconfortant el que cerca, sense saber què és? Llavors, tampoc no pot assegurar que el fi de la ciutat sigui el mateix que el de la filosofia. La ciutat està, per la seva naturalesa, més tancada que oberta a la filosofia. Podria donar-se el cas que la filosofia, com a tal, fos a més de supraempresarial, suprapolítica, suprareligiosa i, fins i tot, supramoral i, en conseqüència, també suprapedagògica. Al cap i a la fi, Sòcrates va ser condemnat a mort per la democràcia atenesa. 

"El simple filòsof -deia Hume- és un tipus humà que normalment no gaudeix sinó de poca acceptació en el món, en suposar que no contribueix gens ni a la utilitat ni al plaer de la societat, ja que viu allunyat del contacte amb la humanitat i està embolicat en principis igualment allunyats de la comprensió d'aquesta". 

No sembla honest obviar la pregunta que Heidegger va dirigir a Cassirer: "Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l'alliberament de l'angoixa? No seria, més aviat, la de sotmetre l'home, fins i tot radicalment, a l'angoixa?" Insisteixo: no és Wert l'únic a donar per fet que la filosofia ens fa més competents.

Gregorio Luri, De la caverna a la empresa, Ara, 19/01/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.