La filosofia, una cosa sense profit?

 

En una de les meves primeres lliçons a la Universitat Autònoma de Barcelona, a mitjans dels anys 80, en Jaume Casals, aleshores docent en aquella institució i ara rector de la Pompeu Fabra, va dir, tot comentant la metafísica d'Aristòtil, que la filosofia és un saber inútil. Recordo aquelles paraules cada cop que m'adreço als estudiants de batxillerat que visiten l'Autònoma en les jornades de portes obertes per informar-se sobre què es cou a les nostres aules. Inevitablement, quan els meus col·legues i jo finalitzem la presentació dels estudis i obrim el torn de preguntes, alguna mà s'aixeca per demanar-nos quines són les sortides professionals de la filosofia. La pregunta obeeix al fet que de ben segur cap dels progenitors d'aquests curiosos estudiants els deu haver engrescat a estudiar filosofia. Habitualment els pares volen que els seus fills es matriculin en alguna cosa de profit, com medicina, enginyeria o dret, però ¿filosofia? O ja que hi som, ¿filologia, història de l'art, estudis clàssics? Això, si realment els interessa, ja ho estudiaran quan s'hagin convertit en persones de profit, com un hobby.

Ara bé, la inutilitat de la filosofia no té a veure amb les expectatives laborals de qui l'estudia i s'hi gradua. De fet, i dit de passada, els llicenciats i graduats en filosofia no tenen un índex d'atur superior al d'altres estudis. Solen trobar feina, potser a causa de la particular flexibilitat intel·lectual que adquireixen en contacte amb els textos i problemes filosòfics. Si diem que la filosofia és inútil ens referim al fet que es tracta d'una disciplina que s'estudia sense un propòsit ulterior. La finalitat de la filosofia rau en si mateixa, i en això s'assembla a l'amor. Si algú ens diu que està enamorat, no li demanem per a què li serveix l'enamorament. És com la rosa d'Angelus Silesius, de qui Heidegger i Borges van citar les següents paraules: "La rosa és sense perquè: floreix perquè floreix". 

Mentre que els estudiants d'enginyeria, per exemple, s'instrueixen per construir ponts o carreteres, els de filosofia aprenen a familiaritzar-se amb un grapat de preguntes fonamentals i amb les maneres com aquestes qüestions han estat investigades pels filòsofs des de Plató fins als nostres dies. Aprenen també a observar el món i les persones, les plantes i els animals que ens envolten, el cel estelat sobre els nostres caps i el deure en el nostre interior, de manera inclement, incòmoda, no reconfortant si cal, com escrivia Luri en aquestes pàgines diumenge passat. 

Aquesta visió de la filosofia i de les humanitats contrasta, no cal dir-ho, amb el pensament utilitari que predomina a gran part d'Europa. El context de crisi ha elevat les suspicàcies dels empresaris i de la ciutadania en general envers les institucions educatives de l'Estat, que porten el llast d'una funcionarització improductiva. Això ha conduït a una fiscalització extrema de les activitats universitàries que han deixat de seguir el ritme de l'ensenyament per adequar-se a un metrònom burocràtic que s'oposa a l'atmosfera de llibertat creativa, experimentació seriosa i ingènua alhora, de les quals han brollat grans troballes de la humanitat. 

Això és el que ens explica Nuccio Ordine, professor a la Universitat de Calàbria, en un llibret força llegit darrerament aquí, a França i Itàlia, La utilitat de l'inútil (Quaderns Crema). Cal llegir-lo per copsar fins a quin punt l'activitat no orientada a una finalitat concreta i exercitada amb vigor i rigor, sigui humanística o científica, enforteix les societats i promou la justícia. Incentivar la llibertat universitària, contribuir a la supervivència de les llibreries, garantir la gratuïtat de la cultura ens fa millors. Esclar que també cal tenir la panxa plena, però no s'omple pas abans ni millor imposant una visió utilitarista en el sistema educatiu. 

El mateix Ordine titlla el seu assaig de manifest. És el nostre un temps de manifestos. Quan les raons de la raó topen amb els tossuts murs de la burocràcia, l'eficiència i el càlcul d'utilitat, no sembla que hi hagi més alternativa que lliurar-se a la reivindicació sense embuts. Els raonaments amb prou feines es fan sentir en un món en què impera la simplicitat dels missatges i la lògica del benefici. Assistim corpresos a una barbàrie política guiada pel curt termini i la indigència intel·lectual. D'aquí que la cultura hagi esdevingut una qüestió de resistència.

Daniel Gamper, Sense perquè, Ara, 25/01/2014