La rellevància de la politització de la nuda vida (Giorgio Agamben).

by Ray Man

Els grecs no disposaven d’un terme únic per expressar el que nosaltres entenem per la paraula vida. Empraven dos termes, semànticament i morfològicament diferents, tot i que reconduibles en un ètim comú: zôé, que expressava el fet simple de viure, comú a tots els éssers vius (animals, homes o déus) i bíos, que assenyalava la forma o manera de viure pròpia d’un individu o grup. Quan Plató en el Fileb, esmenta tres gèneres de vida i Aristòtil, en l’Ètica a Nicòmac, distingeix la vida contemplativa del filòsof (bíos theôrêtikós) de la vida plaent (bíos apolaustikós) i de la vida política (bíos politikós), cap dels dos hauria pogut utilitzar mai el terme zôé (que significativament manca de plural en grec) pel fet simple que per a ells no es tractava de cap manera de la simple vida natural, sinó d’una vida qualificada, un mode de vida particular (pàg. 9).

En el món clàssic, la simple vida natural és exclosa de l’àmbit de la polis en sentit propi i queda confinada en exclusiva, com simple vida reproductiva, en el àmbit de la oîkos (Política 1252a, 26-53). Parlar de zôé politiké dels ciutadans d’Atenes hauria mancat de tot sentit (pàg. 10).

Aristòtil, en un passatge que es convertiria en canònic en la tradició política d’Occident (Política 1252b, 30), defineix la finalitat de la comunitat perfecta, tot i oposant el simple fet de viure (tò zên) a la vida políticament qualificada (tò eû zên) (pàgs. 9-10).

Foucault es refereix a aquest text quan, al final de la Voluntat de Saber, sintetitza el procés a través del qual, en els inicis de la vida moderna, la vida natural comença a ser inclosa, pel contrari, en els mecanismes i els càlculs del poder estatal i la política es transforma en bio-política: “Al llarg de mil·lennis l’home va seguir sent el que era per a Aristòtil: un animal vivent i a més capaç d’una existència política; l’home modern és un animal és un animal en què la seva vida com a ésser vivent està amenaçada per la política” (Foucault I, p. 173).

Segons Foucault, “l’inici de la modernitat biològica” d’una societat se situa en el punt en què l’espècie i l’individu com a simple cos vivent, esdevenen en l’objectiu de les seves estratègies polítiques. A partir de 1977, els cursos en el Collège de France comencen a posar de manifest el pas de l’”Estat territorial” a l’”Estat de població” i el consegüent augment vertiginós de la importància de la vida biològica i de la salut de la nació com a problema específic del poder sobirà, que ara es transforma de forma progressiva en “govern dels homes” (Foucault 2, p. 719). “El resultat d’aquest procés és una mena d’animalització de l’home portat a terme mitjançant de les més refinades tècniques polítiques. Apareixen llavors en la història tant la multiplicació de les possibilitats de les ciències humanes i socials, com la simultània possibilitat de protegir la vida i d’autoritzar el seu holocaust”. En particular, el desenvolupament i el triomf del capitalisme no haguessin estat possibles, des d’aquesta perspectiva, sense el control disciplinari portat a terme pel nou bio-poder que ha creat. Per dir-ho així, a través de tecnologies adients, els “cossos dòcils” que li eren necessaris (pàgs. 11-12).

D’altra banda, ja a finals dels anys cinquanta (és a dir, quasi vint anys abans de la Voluntat de Saber) H. Arendt havia analitzat en La Condició Humana, el procés que condueix a l’ homo laborans, y amb ell a la vida biològica com a tal, a ocupar el centre de l’escena política del món modern. Arendt atribuïa precisament a aquest primat de la vida natural sobre l’acció política la transformació i la decadència de l’espai públic en les societats modernes. El fet que la investigació d’Arendt no hagués tingut pràcticament continuïtat i el que Foucault pogués emprendre els seus treballs sobre biopolítica sense cap referència a ella, constitueix tot un testimoni de les dificultats i de les resistències amb què el pensament ha hagut d’enfrontar-se en aquest àmbit.  I aquestes dificultats es deuen, probablement, tant al fet que a La Condició Humana l’autora no estableixi cap connexió amb les penetrants anàlisis que havia dedicat amb anterioritat al poder totalitari (en les que manca per complet la perspectiva biopolítica), com la circumstància, no menys singular, que Foucault mai no hagi traslladat la seva investigació als llocs per excel·lència de la biopolítica moderna: el camp de concentració i l’estructura dels grans Estats totalitaris del segle XX (pàg.s 12-13).

L‘ingrés de la zôé en l’esfera de la polis, la politització de la nuda vida com a tal, constitueix l’esdeveniment més decisiu de la modernitat, que marca una transformació radical de les categories político-filosòfiques del pensament clàssic. És probable, fins i tot, que si la política sembla patir avui en dia un eclipsi durader, aquest fet es degui precisament a què a omès medir-se amb aquest esdeveniment fundacional de la modernitat. (...) Només una reflexió que recollint les suggerències de Benjamin i Foucault, es pregunti temàticament sobre la relació entre la nuda vida i la política, que regeix de forma encoberta les ideologies de la modernitat aparentment més allunyades entre si, podrà fer sortir a la política del seu amagatall i, a l’hora, restituir al pensament a la seva vocació pràctica (pàg. 13).

Giorgio Agamben, Homo Sacer. El poder soberano y la nuda vida, Pre-textos, Valencia 1998