La investigació genealògica del concepte 'vida' (Giorgio Agamben).

Per a qui porti a terme una investigació “genealògica” del concepte de vida en la nostra cultura, una de les més instructives observacions é que aquest terme mai no es defineix com  tal. Però per indeterminat que sigui s’articula i divideix, això no obstant, a cada moment, mitjançant un seguit de cesures i d’oposicions que li confereixen una funció estratègic decisiva en àmbits tan aparentment allunyats com la filosofia, la teologia, la política i, més tard, la medecina i la biologia. És a dir, tot succeeix com si, en la nostra cultura, la vida fos allò que no pot ser definit, però que, precisament per això, ha de ser incessantment articulat i dividit.

En la història de la filosofia occidental, aquesta articulació estratègica es produeix en un moment ben definit. És el moment en què en el De anima, Aristòtil aïlla, entre els diferents modes en què es diu el terme “viure”, el més general i separable (413a, 20; 413b, 8) (...).

És important observar que Aristòtil no defineix de cap manera què és la vida: es limita a descompondre-la a partir de l’aïllament de la funció nutritiva, per després procedir a rearticular-la en un seguit de potències o facultats distintes correlacionades (nutrició, sensació, pensament). Veiem aquí en acció el principi del fonament que constitueix el dispositiu estratègic per excel·lència del pensament d’Aristòtil. Consisteix a reformular tota pregunta sobre “què és? “ com una pregunta sobre “En virtut de què (dia ti) pertany alguna cosa a una cosa diferent?”. Preguntar  què és dir que un cert ésser és vivent, significa buscar el fonament en virtut del qual pertany a aquest ésser. Cal, doncs, que entre les diferents maneres en què el viure es diu, una d’elles separi a la resta fins al final, per convertir-se en el principi a través del qual la vida pot ser atribuïda a un ésser determinat. En altres paraules, el que ha estat separat, dividit (en aquest cas la vida nutritiva) és precisament allò que permet construir –en una mena de divide et impera- la unitat de la vida com articulació jeràrquica d’un seguit de facultats i oposicions funcionals. 

L’aïllament de la vida nutritiva (a la que ja els comentaristes antics anomenen vegetativa) constitueix un esdeveniment, en qualsevol sentit fonamental, per a la ciència occidental. Quan, molts segles després, Bichat, en els seves Recherches physiologiques sur la vie et sur la mort, distingeix de la “vida animal”, definida per la relació amb un món exterior, una “vida orgànica”, que no és més que una “successió habitual d’assimilacions i excrecions” (Bichat, 61), és encara la vida nutritiva d’Aristòtil qui estableix el fons fosc sobre el que destaca la vida dels animals superiors. Segons Bichat, és como si a cada organisme superior convisquessin “dos animals”: l’animal existant au-dedans, la vida del qual –“orgànica” en la definició de Bichat- no és més que la repetició d’un seguit de funcions cegues i privades de consciència (circulació de la sang, respiració, assimilació, excreció), i l’animal vivant au-de hors –l’única que per a Bichat mereix el nom d’”animal”- es defineix mitjançant la relació amb el món exterior. En l’home aquests dos animals cohabiten, però no coincideixen: la vida orgànica de l’animal-de-dins comença en el fetus abans de la pròpiament animal, i, en l’envelliment i l’agonia, sobreviu a la mort de l’animal-de-fora.

Resulta superflu recordar la importància estratègica que ha tingut a la història de la medecina moderna el reconeixement d’aquesta separació entre funcions de la vida vegetativa i funcions de la vida de relació. Els èxits de la cirurgia  moderna i de l’anestèsia es basen precisament, entre altres coses, en la possibilitat de dividir i, a l’hora, articular els dos animals de Bichat. I quan, com ha posat de manifest Foucault, l’Estat modern, a partir del segle XVII, comença a incloure entre les seves tasques essencials la cura de la vida de la població i transforma així la seva política en biopolítica, realitza la seva verdadera vocació, essencialment mitjançant la progressiva generalització i redefinició del concepte de vida vegetativa (que ara coincideix amb el patrimoni biològic de la nació). I encara avui, les discussions sobre la definició ex lege dels criteris de la mort clínica, és un reconeixement ulterior d’aquesta nuda vida –desconnectada de tota activitat cerebral, per dir-ho així de tot subjecte- la que decideix si un cos pot considerar-se viu o ha de ser lliurat a la peripècia extrema dels transplantament.

La divisió de la vida en vegetal i de relació, orgànica i animal, animal i humana, es desplaça doncs a l’interior del vivent home com una frontera mòbil, i, sense aquesta íntima cesura, la decisió mateixa sobre el que és i el que no és humà seria, probablement, impossible. La possibilitat d’establir una oposició entre l’home i la resta de vivents i, al mateix temps, d’organitzar la complexa –i no sempre edificant- economia de les relacions entre els homes i els animals, només es dóna perquè alguna cosa com una vida animal s’ha separat a l’interior de l’home, només perquè la distància i la proximitat amb l’animal s’ha mesurat i reconegut sobretot en el més íntim i proper (pàgs. 25-28).

En la nostra cultura, l’home ha estat pensat sempre com l’articulació i la conjunció d’un cos i una ànima, d’un vivent i d’un logos, d’un element natural (o animal) i d’un element sobrenatural, social o diví. Ara he d’aprendre a pensar d´una altra manera l’home, com el que resulta de la desconnexió d’aquests dos elements, i investigar no el misteri metafísic de la conjunció, sinó el misteri pràctic i polític de la separació. ¿Què és l’home, si és sempre el lloc –i alhora, el resultat- de divisions i cesures incessants? Treballar sobre aquestes divisions, preguntar-se de quina manera –en l’home- l’home ha estat separat del no-home i l’animal de l’humà, és més urgent que prendre posició sobre les grans qüestions, sobre els anomenats valors i drets humans. I, potser, fins i tot l’esfera més lluminosa de les relacions amb la divinitat depengui, d’alguna manera, d’aquesta altra esfera, més fosca, que ens separa de l’animal (pàgs. 28-29).

Giorgio Agamben, Lo abierto. El hombre y el animal, Pre-textos, Valencia 2005