La vida i el dret a decidir.

Llegim a la premsa que finalment el ministre Gallardón ha decidit portar la reforma de la llei de l'avortament al Congrés. La majoria parlamentària amb què compta el PP facilitarà la feina, i d'aquesta manera es continuarà amb un dels costums més lamentables de la nostra jove democràcia: la partitocràtica que fa que cada govern canviï les lleis de l'anterior i que els representants polítics oblidin el seu compromís amb l'interès de tothom. En lloc de cercar un punt de convergència de les diverses postures enfrontades a la societat, els governs de torn contribueixen a aguditzar-ne les divergències.

La reforma abandonarà el model dels terminis (catorze setmanes) que permet que les dones decideixin sense interferències si volen seguir o no amb la gestació, i el substituirà pels supòsits, tot restaurant probablement els que existien abans: violació, risc per a la vida o la salut física o psíquica de la mare, i malformacions físiques o psíquiques del fetus.

Un dels primers efectes d'aquesta modificació és socioeconòmic. Les dones amb més recursos podran interrompre els seus embarassos en institucions privades aquí o a l'estranger, mentre que les més mal situades veuran restringida i tutelada la seva facultat de decisió.

Cal dir que ningú, llevat dels misantrops radicals, està a favor de l'avortament. No cal ser catòlic per considerar que la interrupció de l'embaràs no és una mesura anticonceptiva proporcionada. La llibertat implica responsabilitat, esclar. Especialment la llibertat sexual, com ho demostren els nombrosos embarassos no desitjats de noies joves i no tan joves. Fan bé, doncs, els conservadors i defensors del dret a la vida quan recorden que sotmetre's a l'avortament pot ser una experiència traumàtica que és millor d'evitar prenent precaucions. Els arguments religiosos no són forassenyats. Al cap i a la fi, els ciutadans secularitzats també pensen que la vida és sagrada. Prefereixen utilitzar altres termes com la dignitat. Però tothom creu que la vida és un bé que cal protegir. Per aquest motiu, convindria no parlar d'avortistes i antiavortistes, sinó, com fan als Estats Units, de favorables al dret a decidir ( pro-choice ) i defensors del dret a la vida ( pro-life ).

Els defensors del dret a la vida no presten prou atenció al conflicte de valors que la llei ha de regular. Amb el model dels supòsits, les dones han de demostrar que l'avortament està justificat, que es donen unes circumstàncies desafortunades que desaconsellen continuar amb la gestació. El respecte per la vida futura esdevé així el criteri definitori, i les institucions de l'Estat s'atorguen l'autoritat de vetllar pels drets del nasciturus . Aquesta funció de tutela de la vida és lloable i en molts casos cabdal. És necessari indubtablement que l'Estat es faci càrrec d'aquells que no són protegits ni cuidats per les seves famílies.

El problema és que d'aquesta manera no es preveu que la dona pugui triar si duu a terme o no el seu embaràs. En canvi, el model dels terminis deixa en mans de la dona la decisió. D'aquesta manera es protegeix el dret a decidir, l'autonomia de la dona embarassada i es promou una forma de dignitat que no pot ser menystinguda: sentir-se patró de la pròpia vida.

Des de la generalització en l'ús de la píndola als anys 60 del segle passat, s'ha modificat d'arrel el concepte de maternitat. Els fills són ara fills del desig de tenir fills. Les parelles s'organitzen la vida, miren de controlar-la, i la reproducció ha deixat de ser un fet només natural. La gestació ha esdevingut, doncs, una tria. Aquesta és una de les revolucions socials més profundes i amb conseqüències més permanents i irreversibles dels últims segles. Llevat d'algunes comunitats que la deploren, és quelcom generalment acceptat.

És cert que l'avortament no pot ser considerat un anticonceptiu més, ja que comporta una intervenció clínica i la col·laboració de professionals de la salut. Tanmateix, la seva regulació mitjançant una llei de terminis es troba en la línia del control sobre la pròpia vida (de les dones) que caracteritza el procés social dels últims cinquanta anys. És molt probable que per mor del control hàgim abandonat algunes virtuts, com el sacrifici o l'acceptació del destí. Però no li correspon a l'Estat de restaurar-les.

Pel model de supòsits l'única cosa que es pot contraposar al dret a la vida del fetus són dades objectives (violació o malalties). El comandament sobre la pròpia vida no hi juga cap paper. Sembla, ben bé, com si la majoria legislativa visqués en una altra època.

Daniel Gamper, L'avortament i el dret a decidir sobre la teva pròpia vida, Ara, 14/09/2013