Contra els heretges del dogma patriòtic.
 |
| Carles Cardó |
Obligació de caritat filial, el patriotisme no és un sentiment de classe, ni de professió, ni de partit: és una virtut universal com la mateixa caritat de què deriva. S'estima la Pàtria com s'estima la mare, i ha calgut l'aparició d'una secta que tendia a dissoldre la família per topar amb heretges del dogma patriòtic.
Però aquesta aroma caritatívola del sentiment de Pàtria s'adiu més amb els qui professem la religió de la caritat, el Cristianisme, que d'aquest sentiment i la idea que el fonamenta n'ha fet una superació que li dóna transcendències eternes. Emprant un mot que tingué voga passatgera, i que avui ja és desuet, podríem dir que la religió cristiana concep la Pàtria sub specie aeternitatis.
L'Església Catòlica ha universalitzat aquella bellíssima idea de l'altra vida dels israelites, segons la qual l'estatge de les ànimes dels difunts era l'Israel etern a què s'incorporaven definitivament en traspassar d'aquesta vida. [...]
La Pàtria és el lloc de la Terra on ens trobem bé, on el paisatge, els aliments, els costums, l'idioma de la gent congenien perfectament amb el nostre caràcter individual, on ens entenem amb tothom i sentim amb tothom una solidaritat d'interessos que fan de tots nosaltres una fosa homogènia. La Pàtria és el regne de l'amor socialitzat, fora del qual ens sentim enyoradissos. [...]
No estimem pas una cosa moridora, una cosa que hagi d'acabar-se amb nosaltres o amb els qui vindran més tard; estimem un esbós imperfecte de la Ciutat de Déu, una Pàtria que s'inicia aquí baix per consumar-se allí dalt, una Pàtria que en certa manera ja comença en aquest món de ser eterna.
Els cristians, que tenim la gran fortuna de concebre així la Pàtria, podem arribar, en virtut d'aquest ideal, als més grans heroismes amb la més absoluta naturalitat. A la fi, morir per la Pàtria no és altra cosa que deixar la iniciació per copsar l'acompliment, eixir triomfalment de l'ombra fugissera a la llum eterna, refondre amb la seva la nostra immortalitat.
Carles Cardó, Patriotisme, La paraula Cristiana, (Abril 1925)
en Ara, 20/09/2013
Però aquesta aroma caritatívola del sentiment de Pàtria s'adiu més amb els qui professem la religió de la caritat, el Cristianisme, que d'aquest sentiment i la idea que el fonamenta n'ha fet una superació que li dóna transcendències eternes. Emprant un mot que tingué voga passatgera, i que avui ja és desuet, podríem dir que la religió cristiana concep la Pàtria sub specie aeternitatis.
L'Església Catòlica ha universalitzat aquella bellíssima idea de l'altra vida dels israelites, segons la qual l'estatge de les ànimes dels difunts era l'Israel etern a què s'incorporaven definitivament en traspassar d'aquesta vida. [...]
La Pàtria és el lloc de la Terra on ens trobem bé, on el paisatge, els aliments, els costums, l'idioma de la gent congenien perfectament amb el nostre caràcter individual, on ens entenem amb tothom i sentim amb tothom una solidaritat d'interessos que fan de tots nosaltres una fosa homogènia. La Pàtria és el regne de l'amor socialitzat, fora del qual ens sentim enyoradissos. [...]
No estimem pas una cosa moridora, una cosa que hagi d'acabar-se amb nosaltres o amb els qui vindran més tard; estimem un esbós imperfecte de la Ciutat de Déu, una Pàtria que s'inicia aquí baix per consumar-se allí dalt, una Pàtria que en certa manera ja comença en aquest món de ser eterna.
Els cristians, que tenim la gran fortuna de concebre així la Pàtria, podem arribar, en virtut d'aquest ideal, als més grans heroismes amb la més absoluta naturalitat. A la fi, morir per la Pàtria no és altra cosa que deixar la iniciació per copsar l'acompliment, eixir triomfalment de l'ombra fugissera a la llum eterna, refondre amb la seva la nostra immortalitat.
Carles Cardó, Patriotisme, La paraula Cristiana, (Abril 1925)
en Ara, 20/09/2013
Comentaris