L'esquerra i el canvi d'hegemonia cultural a Catalunya.

Gramsci

Des del punt de vista de l’anàlisi dels moviments socials, no hi ha dubte que la Via Catalana per la Independència, fins i tot ja abans de les 17.14 hores de l’11 de setembre de 2013, ha estat un gran èxit. Pel que significa de capacitat d’organització i mobilització de centenars de milers de persones arreu del país i, simbòlicament, en ciutats d’arreu del món. Però, sobretot, per la capacitat de l’Assembla Nacional Catalana (ANC) a l’hora de marcar l’agenda política, social i mediàtica i de contribuir a consolidar i ampliar una realitat relativament nova a Catalunya: l’hegemonia cultural del discurs (o només missatge?) independentista. Un fet que Enric Marín qualifica, amb instrumental gramscià, de “moviment popular” i “revolta democràtica” que “sistemàticament desborda la política institucional i el sistema mediàtic convencional” (El Periódico, 10/9/2013).

Pero també és cert que, revestida ideològicament de neutralitat, aquesta nova hegemonia la capitalitza políticament, fins ara, una dreta recolzada en el progressisme liberal catalanista. Fet que s’esdevé davant la perplexitat, quan no la paràlisi, de l’esquerra d’arrel marxista habituada, des dels temps de l’antifranquisme i la transició, a ser ella qui dirigia (en pugna amb el pujolisme, és cert) l’hegemonia cultural emanada dels moviments socials i de bona part de la intel·lectualitat amb tribuna universitària o mediàtica. I això val tant per aquelles associacions de veïns i les Comissions Obreres dels anys 70 com per les múltiples i minoritàries expressions de l’esquerra independentista dels anys 80 i 90. És a dir, val per als vells rockers del PSUC i Bandera Roja, molts d’ells reciclats després al PSC (i alguns a les files de la dreta nacionalista, catalana o espanyola); però val igualment pels joves cadells del PSAN, Nacionalistes d’Esquerra, la Crida i l’MDT, molts d’ells arrenglerats avui amb ERC o CDC.

Actualitzant les sigles, doncs, la lliçó d’aquest canvi d’hegemonia cultural és dura o difícil de pair pels militants d’ICV i EUiA, pels socialistes catalanistes que encara hi ha al PSC, per la petita però activa diàspora trotskista, per no poca gent de la CUP i, de ben segur, fins i tot per algun esquerranós d’ERC. I, per descomptat, per CCOO, UGT, USOC… i fins per la CGT que podria reivindicar aquell discurs del Noi del Sucre a Madrid, el 1919, en que el líder de la CNT va dir: “Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. [...] Sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia”. D’ideologia amb contingut social, s’entén. Perquè darrera de la consigna primer la independència, després ja decidirem si dreta o esquerra és clar que hi ha ideologia.

En definitiva, i recapitulant, la nova hegemonia cultural independentista interpel·la tota aquella àmplia esquerra que el 2012, sorpresa i esperançada encara per l’efecte 15-M, va anar a la vaga general abans (29-M) i després (14-N) de manifestar-se amb (o al costat de) l’ANC sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa. Però que, en veu baixa –i escrivint-ho fins i tot en blocs cupaires-, admetia que no s’hi acabava de reconèixer, que se sentia una mica peix fora de l’aigua entre aquella gernació transversal que l’Onze de Setembre del 2012 va omplir Barcelona d’estelades amb més triangles blaus que estrelles roges. I que entrevia, potser, un risc de populisme tal i com l’adverteix Xavier Casals en comparar el cas català amb la “secessió lleugera” de la Lliga Nord que es va alçar contra “Roma ladrona” (Tinta Libre, núm. 6, setembre 2013).

Respondre des de quan, com i per què l’esquerra lectora o deixeble de Gramsci s’ha deixat perdre l’hegemonia cultural a Catalunya (com a Itàlia) requereix tesis doctorals. I remuntar-se, segurament, als temps en què Joaquim Sempere afirmava: “El pujolisme [proveu ara amb independentisme] juga a fons la carta d’aparèixer com l’expressió més pura del catalanisme, dels interessos nacionals (per damunt de les classes) de Catalunya; però hi ha raons legítimes per a dubtar-ne” (Nous Horitzons, núm. 34, 1977). Requereix també analitzar l’impacte sociològic de dècades de TV-3 i d’un sistema educatiu d’exitosa immersió lingüística avui en perill, per la Llei Wert i les retallades del Govern d’Artur Mas. Necessita així mateix analitzar a fons allò que Joan B. Culla titlla de “assignatura pendent” dels socialistes a Espanya (El País, 6/9/2013) i també la fi del que Guillem Martínez defineix com a Cultura de la Transició (CT). Vol igualment descobrir la secreta aposta estratègica d’alguns dirigents d’ERC, ja en el primer tripartit, disposats a tot per intentar jubilar (i simplifico, però són exemples reals) el politòleg Joan Subirats en benefici d’Hèctor López Bofill. O per entronitzar els economistes Xavier Sala i Martín o Elisenda Paluzie mentre s’acomodava Muriel Casals a Òmnium Cultural després de la seva llarga marxa des del PSUC.

Cal també recordar, abans que la gran manifestació contra la sentència de l’Estatut del 2010, aquelles manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir del 2006 i 2007 en les que, fins per qüestions tan terrenals com les infraestructures i la Renfe, van deixar  de ser avantguarda els sindicats, últimes organitzacions de l’esquerra clàssica amb capacitat real de mobilització, tot i la seva esclerosi múltiple. I, sense perdre de vista els fenòmens del 15-M i la PAH, cal destil·lar la pluja d’idees que Jordi Borja, en una síntesi expressionista del caos i el desconcert de les esquerres, ha plasmat en les Cartes de lluny i de prop (L’Avenç, 2013). I saber pair, finalment, el ‘cocktail’ indigesto que el filòsof Manuel Cruz (El País, 6/9/2013) va servir el mateix dia que l’exalcalde comunista de Cornellà, Frederic Prieto, reflexionava sobre  Dret a decidir, independència i les esquerres.

Prieto troba curiós i alarmant que les esquerres, velles i noves, “tinguin tants problemes per reconèixer la realitat i per diferenciar els moviments socials de la seva possible manipulació” per part del Govern o la dreta. I per identificar els temps, les lògiques i les raons diferents de partits i moviments socials, tal com recorda Josep Ramoneda (Distàncies, a Ara, 9/9/2003). El mateix Ramoneda que coincideix amb Prieto a definir la independència com l’únic horitzó polític que avui il·lusiona i és realment mobilitzador. En un context, no ho oblidem, de crisi econòmica i política globals, i quan la socialdemocràcia ha desaparegut (en combat?) enfront d’un neoliberalisme que ja se sabia triomfant (però no tant!) abans de la caiguda del comunisme. Però Prieto va més enllà. I, com rumien Jordi Borja i Guillem Martínez (Tinta Libre, núm. 6, setembre 2013) i, directament, afirmen Antonio Baños (La rebel·lió catalana, Grup 62, 2013) i Jaume Asens i Gerardo Pisarello, sosté que “ el procés per assolir la independència porta, en ell mateix, una forta càrrega revolucionària, que caldria liderar i canalitzar, en lloc de marginar-se”.

Sobretot si es vol anar cap a un procés constituent que depassi, tot sumant, el que ja proposen Arcadi Oliveres i Teresa Forcades o Itziar González i el seu Parlament Ciutadà. Un procés constituent que, fins i tot, podria acabar contagiant la resta dels Països Catalans i tot l’Estat espanyol, com desitja  Isaac Rosa des de Madrid amb tanta nostàlgia però més optimisme de la voluntat que el pessimisme de la raó del que fa gala Miguel González a‘Catalunya, t’estimo’ (El País, 15/8/2013). De poètic optimisme de la voluntat tira també  David Fernández: “Això, així, és l’autodeterminació. Criteri unitat popular: som molts i serem molts més. Quan la pista de ball de la llibertat i la justícia social és gran, la feinada que queda per fer és ingent i aquí no hi sobra pas ningú”).

Més prosaic, i en guàrdia per un pessimisme de la raó també genuinament gramscià, Joan Herrera alerta de no confondre la nova hegemonia cultural amb “una immensa minoria o una ajustada majoria” electoral que pugui fracturar el país. Aquella “Catalunya, un sol poble” que el PSUC, i després Pujol i el PSC, van saber mantenir unida. El líder ecosocialista coincideix amb Joan Ignasi Elena i Laia Bonet (Reiniciar las relaciones Cataluña-España, a El País, 10/9/2013) en que el dret a decidir és el punt de trobada de federalistes, confederalistes i independentistes i el desllorigador democràtic d’un atzucac on mantenir l’statu quo ja no és viable. Un mínim comú denominador, el de la consulta, que comparteix un 80% de l’arc parlamentari i l’ampli ventall que va del ciutadà expsuquero Francesc de Carreras (L’hora de l’audàcia, a La Vanguardia, 31/7/2013) a l’independentista anticapitalista David Fernández, passant pel brillant socialdemòcrata confès Jordi Gràcia (Una solución política para Cataluña, a El País, 2/8/2013) amb més convenciment que l’últim intel·lectual orgànic del PSC, Joaquim Coll (Cataluña, democracia o populismo, a El País, 9/9/2013).

Menys unanimitat a l’esquerra mereix la determinació de fer “sí o sí” la consulta, sense aplaçaments tàctics. Forçant, si cal, la legalitat vigent. Una opció que Joan Herrera, tot citant Roger Palà, prefereix al “frau” de les  eleccions plebiscitàries. Ho va exposar el 6 de setembre en una conferència d’ICV silenciada pràcticament arreu –com mediàticament silenciada està la CUP- per la llarga mà de la Caixa, veritable poder fàctic a Catalunya i Espanya i que no ha tolerat una altre èxit anunciat (en el silenci) d’aquest Onze de Setembre: encerclemlacaixa. D’“automarginació” defineix Frederic Prieto aquesta acció paral·lela i complementària a la gran cadena humana sobiranista. Potser sí. Però menys marginal que la inacció del PSC per la Diada o el testimonialisme sindical del “ramal social” de la Via Catalana a la Via Laietana, entre Foment del Treball i la conselleria de Governació. I, en tot cas, valenta i morbosa acció, aquesta d’assenyalar la Caixa, contraposant una monja benedictina i el president de Justícia i Pau a l’Opus Dei on profesa el president de l’entitat bancària, Isidre Fainé.

Una altra discussió és si la reivindicació de l’Estat propi o el procés constituent necessiten avantguardes. O quina mena de lideratges calen als moviments socials. Un messies, no; això ja va quedar clar a les eleccions del 25-N. Potser tampoc, com diu Manuel Cruz, ni vells camarades ressentits ni joves promeses amb més ambició que compromís col·lectiu, de base, i poca visió de la necessària articulació política. David Fernández sosté que “és la mobilització social –la repolitització de la política– la que ha desbordat el règim polític; que és l’empenta de la gent la que no entén de renúncies; que és un nosaltres col·lectiu qui desobeeix la nostra pròpia història”. Per canviar-ho o decidir-ho tot, lema on coincideixen ICV i la CUP. Dues forces enemistades per sectarismes i internament dividides -federalistes-independentistes, els uns; front nacional-front d’esquerres, els altres- però condemnades a entendre’s entre elles i amb d’altres. I a explicar-se millor. Si es que volen decidir-ho tot.

“El problema no és pas la capacitat de maniobra dels de dalt; sinó la resposta articulada des de baix”, insisteix amb optimisme gramscià David Fernández. “L’oportunitat històrica hi és”, explica Joan Herrera que, pensant en l’exemple grec de Syriza, reclama ambició, unitat i generositat de les esquerres més enllà d’interessos partidistes i en un moment social i econòmic especialment dur per les classes populars. Però la correlació de forces i el context històric és determinant. I avui hi ha risc de fer una transició catalana a l’Estat propi més frustrant (i menys inclusiva?) que la que ja es va fer a la democràcia espanyola, avui en fallada multiorgànica, i al dèbil Estat del benestar, ara en procés de desballestament per la via de la doctrina del shock. I això que aquella primera transició –no tota negativa, que avui hi ha tendència a esquinçar massa llençols fent la necessària bugada- es va fer des d’una hegemonia cultural molt més escorada a l’esquerra que no pas la que hi ha ara. Però no pels riscos i incerteses –Demasiadas preguntas, diu Fernández (Diagonal,6/8/2013)- cal desistir dels reptes i quedar-se als campaments base de la política, siguin aquests el municipalisme alternatiu, el renovat dinamisme social, el nou cooperativisme o les posicions guanyades en les institucions. Altrament, no sortir a intentar fer el cim seria imposar el conservadurisme a la intel·ligència i l’optimisme gramscians.

Últimes reflexions, per acabar. Recuperar o guanyar l’hegemonia cultural és un procés lent i complex que, òbviament, és encara més difícil en temps d’urgències socials, presses emocionals i acceleració històrica. Però és el que hi ha. I l’esquerra faria (fa) bé de posar-s’hi amb tanta voluntat com consciència de la realitat. De la que hi ha a Europa i al món: Amèrica Llatina és un laboratori interessant; Grècia i Portugal són miralls temuts; la Itàlia que fou del PCI, l’Alemanya de l’SPD, Els Verds o Die Linke i la França hereva del Maig del 68 no són precisament avui exemples d’hegemonia de l’esquerra; i els països nòrdics o l’exemple d’Islàndia generen fortes contradiccions. A sobre, és encara una incògnita què irradiarà del Vaticà, on l’Església catòlica, exportadora secular d’una hegemonia conservadora de valors comunitaristes però oberta a experiències alliberadores, no pot amagar que també està en crisi.

Ens queda, doncs, la via catalana. A Catalunya i a Espanya. Tant suggerent i complexa com aquella via xilena al socialisme que va liderar Salvador Allende fins que va caure enderrocat pels poders fàctics un altre onze de setembre, el 1973. A casa nostra, sense l’hegemonia clara que tampoc tenia Allende, als moviments socials els manquen referents polítics -valents, forts, innovadors, oberts i units en la diversitat- que siguin capaços de plantar cara a la dreta política, econòmica i social. Als poders fàctics de la Troika i els bancs. Per revertir una hegemonia cultural que, en el millor (o pitjor?) dels casos, ho és també de la no política o de l’autoritarisme postdemocràtic que denuncia Josep Ramoneda. Avui, és un fet que Gramsci s’ha independitzat de l’esquerra on va créixer. D’altres treuen profit de la seva noció d’hegemonia. Ja està bé; no deixa de ser un triomf. Però ell sol no tornarà a casa. Si l’esquerra vol recuperar Gramsci, i l’hegemonia cultural, l’haurà d’anar a buscar al carrer. Amb independència de la independència.

Marc Andreu, La independència de Gramsci, el dirio.es, 12/09/2013