La creixent desigualtat als Estats Units.

 

Fa pocs dies, The New York Times va publicar un reportatge sobre una organització que s'està debilitant per culpa d'una gran desigualtat. Aquesta organització afirma que premia els millors i més brillants, amb independència dels seus orígens familiars. Però, a la pràctica, els fills dels rics es beneficien d'unes oportunitats i una xarxa de relacions que no estan a l'abast dels estudiants procedents de les classes mitjanes i treballadores. I en l'article quedava molt clar que la bretxa oberta entre la ideologia meritocràtica d'aquesta organització i una realitat cada vegada més oligàrquica està produint un efecte profundament desmoralitzador. 

El reportatge explicava en poques paraules per què la desigualtat extrema és destructiva, per què es perceben com a falses les afirmacions que la desigualtat de resultats no té importància si hi ha igualtat d'oportunitats. Si els rics són tant més rics que els altres que viuen en un univers social i material diferent, això sol ja buida de sentit qualsevol concepte d'igualtat d'oportunitats. 

Per cert, ¿sabeu de quina organització parlem? Doncs de la Harvard Business School, una institució d'elit caracteritzada ara per una forta divisió interna entre els alumnes corrents i una subelit formada pels fills de famílies adinerades. 

El problema és, no cal dir-ho, que el que passa a l'escola de negocis també passa als Estats Units, però d'una manera encara més descarnada, tal com han corroborat les últimes dades sobre els ingressos dels contribuents. 

Aquestes dades les han recopilat, durant aquesta última dècada, els economistes Thomas Piketty i Emmanuel Saez, que s'han basat en les xifres d'Hisenda per calcular la concentració de rendes en els sectors més adinerats de la societat nord-americana. Segons els seus càlculs, les rendes més elevades van rebre una patacada durant la Gran Recessió (la crisi del 2008), perquè els guanys de capital i les primes de Wall Street es van esvair temporalment. Però els rics s'han refet amb escreix, fins al punt que, des del 2009, el 95% dels beneficis de la recuperació econòmica han anat a parar al famós 1%. En realitat, més del 60% dels beneficis han anat al 0,1% dels més rics, persones amb uns ingressos anuals de més de 1.900 milions de dòlars. 

En resum, mentre la gran majoria de nord-americans encara viuen en una economia en depressió, els rics han recuperat gairebé totes les seves pèrdues i avancen amb força. 

Un parèntesi: aquestes xifres haurien de silenciar per sempre (tot i que probablement no ho aconseguiran) els que afirmen que el creixement de la desigualtat té a veure amb la preparació i que als que tenen estudis superiors les coses els van millor que als menys preparats. Només una petita fracció de titulats universitaris entren al cercle màgic de l'1%. Mentrestant, molts joves -la majoria potser- amb estudis superiors s'ho estan passant molt malament. Tenen un títol, sovint aconseguit a costa d'endeutar-se de valent, però molts segueixen aturats o són víctimes de la subocupació, mentre que molts més treballen en feines en què no aprofiten els estudis que els han costat tan cars. El titulat universitari que serveix cafè amb llet en un Starbucks és un tòpic, però reflecteix una situació molt real. 

Què fa créixer d'aquesta manera els ingressos dels multimilionaris? Hi ha un acalorat debat sobre aquesta qüestió, i alguns economistes encara afirmen que aquestes rendes increïblement altes reflecteixen unes aportacions igual d'increïbles a l'economia. Val la pena assenyalar que gran part d'aquestes altíssimes rendes provenen del sector financer, que, com deveu recordar, els contribuents van haver de rescatar perquè el seu imminent esfondrament podia comportar la ruïna de tota l'economia. 

En qualsevol cas, sigui quina sigui la causa, la creixent concentració d'ingressos en els rics està minant els valors que defineixen els Estats Units. Cada any ens allunyem més dels nostres ideals. Els privilegis heretats estan desplaçant la igualtat d'oportunitats; el poder dels diners està desplaçant la democràcia real. 

Així doncs, què hi podem fer? De moment, sembla fora del nostre abast aconseguir per mitjà de la política la mena de transformació que es va produir en el marc del New Deal: una transformació que va crear una societat de classe mitjana, no sols a través d'iniciatives governamentals, sinó també augmentant considerablement el poder de negociació dels treballadors. Però això no vol pas dir que hàgim de renunciar a mesures més modestes, unes iniciatives que, si més no, introdueixin unes regles de joc més equitatives. 

Fixem-nos, per exemple, en la proposta de Bill de Blasio -que va quedar en primer lloc en les primàries demòcrates de dimarts passat i probablement serà el pròxim alcalde de Nova York- d'universalitzar l'educació infantil (la dels nens entre 3 i 5 anys); la mesura se sufragaria amb un petit recàrrec imposat a contribuents amb ingressos superiors a 500.000 dòlars. No cal dir que els sospitosos habituals ja han començat a cridar i parlen dels seus sentiments ferits; és el que s'han atipat de fer aquests últims anys, encara que s'estiguessin fent d'or. Però, sens dubte, això és exactament el que hem de fer: gravar com a mínim amb una mica d'impostos els rics que es fan cada vegada més rics amb l'objectiu de donar més oportunitats als fills dels més desafavorits. 

Alguns analistes ja insinuen que l'inesperat ascens de De Blasio és l'avançada d'un nou populisme econòmic que sacsejarà tot el nostre sistema polític. Sembla prematur, però m'agradaria que tinguessin raó. Perquè les grans desigualtats segueixen creixent i estan enverinant la nostra societat. 

Paul Krugman, La recuperació dels rics, Ara, 15/09/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.