tradicions

El Toro de la Vega forma part del paisatge de Tordesillas des de temps immemorials. El sacrifici ritual que es fa a la ribera del Duero convoca puntualment gent d'una comarca entregadament taurina.


No consta que hi hagi hagut problemes mentre els convocats eren veïns de l'indret. De pares a fills, la tradició s'ha anat perpetuant sense necessitat d'haver-se de fer  més preguntes.

Amb això de la globalització, però, les coses s'han anat complicant. I persones d'altres llocs, sensibles al (mal) tracte que reben els animals, s'han aproximat al torneig medieval, sense poder entendre aquesta dantesca tradició que es diverteix amb l'agonia d'un animal, llancejat gratuïtament per joves mig posseïts.

És evident que si la pregunta sobre el sentit d'aquesta tradició ha estat plantejada una vegada, ha de ser resposta pels mateixos protagonistes de la festa. Quan apareix la raó crítica, les tradicions han de fer l'esforç de justificar-se o desaparèixer. La pregunta que des de fora es fa als mossos de Tordesillas és per descomptat una pregunta moral perquè planteja la relació entre el patiment de l'animal i el de l'ésser humà.

Encara que siguin qualitativament diferents és manifest que hi ha una relació. Theodor Adorno deia que «Auschwitz comença allà on algú es mira un escorxador i pensa: només són animals». Si durant segles ens hem mostrat insensibles al patiment dels animals, era perquè no donàvem importància al patiment humà. Pensàvem que tant el dolor com l'alegria, la justícia com la injustícia, el bé com el mal, formen part del paisatge.

La història humana, des de l'home de Neandertal fins al contemporani homo tecnicus, no ha deixat de progressar. I això ha tingut un preu en patiment que sempre s'ha volgut justificar. Aquesta manera de pensar explica que s'hagi pogut dir: «De víctimes n'hi ha hagut sempre però eren invisibles». S'han fet visibles en la mesura que no interpretem el patiment humà com una fatalitat sinó com una acció culpable. A l'entendre el patiment humà com una injustícia, no podem passar de llarg davant el patiment dels animals.

Sospitem amb raó que al causar gratuïtament dany a l'animal, ens anestesiem davant el patiment humà.

També és cert que el bon tracte a l'animal no és cap garantia que el tinguem amb l'home. Fa un temps va saltar la notícia que al Canadà un emigrant havía demanat que se li reconegués la consideració de gos perquè la legislació en aquell país era més compassiva amb els gossos que amb els humans.

És un excés com el que propaguen els que equiparen els drets humans amb els dels animals. Seria un contrasentit que els defensors dels animals no traduïssin la seva militància en la lluita contra el patiment humà. Votar contra les corrides de toros i prohibir l'accés d'emigrants a l'escola o l'hospital resulta bastant sospitós.
L'ésser humà pot disposar del món a condició que el respecti i no donem peu al sarcasme de Kafka quan diu que «el paradís existeix gràcies al fet que l'home en va ser expulsat a temps».

Reyes Mate, Tradicions que moren, el periodico.cat, 18/09/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.