La resposta sota el braç.

Resulta curiós constatar la distància que hi pot haver entre l'abast i la complexitat d'una pregunta i l'abast i la complexitat de la seva resposta. Hi ha, en efecte, preguntes molt curtes i simples la resposta de les quals no hi cap en un llibre de 500 pàgines. Una d'aquestes preguntes m'arriba de sobte a través d'un nen d'11 anys: ¿Per què existeix alguna cosa en lloc de res? Uf, uf. Pensadors com Aristòtil o Heidegger van dedicar una bona part de la seva vida a buscar una resposta a aquesta mateixa pregunta. La qüestió que Heidegger es formula al principi de L'ésser i el temps (per molts, l'obra màxima de la filosofia del segle XX) només pesa set paraules: ¿quin és el sentit de l'ésser? I, no obstant, encara no s'ha aconseguit aterrar en una resposta finita. L'angoixa existencial és part de la condició humana, i no hi ha pensador, nen o adult, intel·lectual o artesà, creient o ateu, científic o poeta, que no la pateixi encara que només sigui durant uns pocs instants de la seva vida.

És possible que l'angoixa que provoquen preguntes com aquesta procedeixi de la desesperació que produeix la incapacitat per inventar una resposta qualsevol, encara que sigui una resposta falsa. ¿Quina classe de resposta estaria disposat a acceptar un pensador que pregunta per què existeix alguna cosa i no existeix res? Podem dividir les preguntes sobre la comprensió de la realitat en dues grans famílies: les preguntes amb resposta imaginable i la resta de preguntes. Les preguntes que es fa la ciència són de la primera família.

Més encara, quan un científic aconsegueix formular una pregunta correctament, és perquè la pregunta ja està dedicada a una presumpta resposta, és a dir, la porta sota el braç. De fet, les úniques preguntes clares són les que ja tenen resposta. En canvi, la pregunta sense resposta imaginable no sol ser encara una pregunta definitiva, sinó en tot cas una aproximació de pregunta. A aquest grup d'inquietants preguntes pertanyen, entre altres, les que ben bé podrien anomenar-se falses preguntes. ¿Què és una falsa pregunta? No és tan difícil d'identificar. Una falsa pregunta és una pregunta que no té resposta imaginable, però que no la té per una raó: perquè la pregunta conté ja, en si mateixa, alguna classe de contradicció. Als físics ens aborden pel carrer amb preguntes com aquesta: «¿Com era l'univers abans del big bang, eh?».

La resposta que no hi ha resposta per falta de pregunta sol irritar els curiosos de la física. En efecte, els físics reaccionen a la pregunta rebutjant-la. Encara que sembli el contrari, la teva pregunta no és una pregunta verdadera, o sigui, no hi ha pregunta. ¡Com que no hi ha pregunta! Doncs no. Una pregunta no s'aconsegueix només tancant una frase qualsevol amb un signe d'interrogació. En aquest cas, no hi ha pregunta perquè la frase està contaminada per una contradicció. Si s'esmenta el big bang, és que estem dins de la teoria cosmològica segons la qual la realitat té un principi que, a més, és també el principi del temps. El temps neix amb el big bang, de manera que la partícula lingüística abans s'usa il·legítimament en la pregunta, no té el menor sentit. No es pot anomenar res anterior a la creació del temps. O sigui, no és que la pregunta no tingui resposta, el que passa és que no hi ha resposta per la senzilla raó  que tampoc hi ha pregunta.

Ara m'enfundo en la meva pròpia pell quan, sent jo aquell nen d'11 anys, em va assaltar una d'aquestes preguntes torbadores. Torbadora, però fresca. Si Déu és etern i va crear el món, ¿en què es va ocupar durant la seva primera semieternitat? ¡Déu meu! La pregunta introdueix, com a mínim, una curiositat teològica. ¿Alguna cosa a comentar abans de recórrer al famós misteri? Potser no farà falta arribar a aquest extrem. La pregunta sobre la passivitat semieterna del Creador s'assembla massa a la pregunta sobre la realitat anterior al big bang. El temps físic es crea en el mateix instant de la creació de la realitat física, però ¿quin és el temps del Creador?

Només dins de la ciència hi ha set o vuit concepcions diferents del concepte temps: el temps prescindible de la física clàssica, el temps irreversible de la termodinàmica, el temps accelerat de la fisiologia del cos, el temps propi de la relativitat, el temps de la incertesa quàntica, el temps de la gravitació, el temps caòtic de les bifurcacions històriques… Endossar el temps humà directament al temps diví és sens dubte una gosadia que especula massa sobre l'agenda, l'horari i el calendari de l'Etern.

En els dos casos aconseguim evitar la recerca d'una resposta pel senzill procediment de triturar la pregunta. I en els dos casos, també és veritat, ens quedem amb una insatisfacció latent que, tard o d'hora, intentarà obrir-se camí per un altre costat. Potser amb una altra pregunta menys falsa.

Jorge Wagensberg, Sense resposta per falta de pregunta, el periodico.cat, 21/09/2013