Contra la via federalista a Catalunya.



Només els molt dogmàtics o els molt curtets consideren que per assolir un determinat objectiu hi ha un únic mitjà, un sol camí. Aquesta actitud sol portar, en el millor dels casos, a fer el ridícul, i en el pitjor, a transformar directament un repte o un problema en un fracàs. El revers de tot plegat són els qui, en canvi, somien múltiples dreceres on només hi ha un pedregar o perceben possibilitats on, en realitat, hi ha carrerons sense sortida. Enmig dels dos extrems hi ha els qui pensen -els qui pensem- que les "terceres vies" existeixen, sens dubte, però no totes són realistes ni fins i tot reals. Avui és un dia molt assenyalat per repensar serenament aquestes coses: el món tornarà a visualitzar, en aquest cas d'una forma ben espectacular, que aquí passa alguna cosa, i els mateixos catalans podrem observar-nos des d'una perspectiva insòlita. Heus aquí una via, la que acabarà als llibres d'història amb el nom de Via Catalana, però per descomptat no és l'única. Una acció com la d'avui, que demostra audàcia i capacitat d'organització, tindrà conseqüències importants. Alguns l'han criticada per qüestions que, efectivament, resultaven matisables (suposo que no cal tornar al binomi dret a decidir / independència, etc.) però altres han anat més enllà i han proposat alternatives en forma de "terceres vies". Penso que, quan estan argumentades honestament, les crítiques són lícites. Les falses alternatives, en canvi, només són una estafa intel·lectual, una forma ràpida i funcional d'aixecar la camisa. 

Comencem per un fet elemental que, inexplicablement, pocs tenen present: l'actual estatus politicoadministratiu de Catalunya no és res més que una tercera via, iniciada a finals dels anys setanta, entre el centralisme franquista i la asimetria territorial de la Segona República. Aquesta tercera via entre una cosa i l'altra no és res més que el cèlebre café para todos : una manera de neutralitzar visualment el caràcter plurinacional de l'estat espanyol a còpia d'inventar-se comunitats autònomes on abans hi havia províncies. Aquesta tercera via ideada durant la transició espanyola s'ha exhaurit. Sospito que no cal insistir gaire a revifar-la -és caríssima i gens funcional- però això és justament el que estan fent els qui ara demanen coses com el federalisme o similars. Aquí l'alternativa consisteix a canviar el nom de la cosa, que no és altra que l'estat de les autonomies, ni que sigui en versió 2.0. 

D'alternatives, al meu modest entendre, només n'hi ha dues: continuar formant part de l'estat espanyol (i aquest lligam, evidentment, té diferents concrecions) o crear un estat propi (i aquesta creació, que ningú no se n'oblidi, pot donar lloc a molts artefactes polítics inexplorats). Per tant, els matisos hi són, però només en el si de dues possibles alternatives. Les persones que avui s'apleguen a la cadena humana que travessa el país tenen diferents sensibilitats nacionals i voten partits polítics diferents. Sobre les persones que previsiblement s'aplegaran el 12 d'octubre es pot dir una cosa semblant. Ara bé, que ningú no s'enganyi a còpia d'esgrimir terceres, quartes i cinquenes vies: els primers opten per un estat propi de tipus ..... (posin vostès els matisos que vulguin a la línia de punts), i els segons volen formar part d'Espanya per mitjà d'una relació políticoadministrativa ..... (ídem). 

En un referèndum cal votar la disjuntiva substancial i clara, no els difusos matisos secundaris, que podrien arribar a ser infinits. Proposar mitja dotzena d'opcions és confondre una dicotomia amb les seves derivacions secundàries, que són perfectament lícites però que cal dirimir en segon lloc precisament perquè són secundàries. Hi ha altres possibles trucs al respecte, i convé detectar-los a temps. Un d'ells, el més pueril, consisteix a autoubicar-se en una posició centrada o moderada i situar la resta en uns suposats extrems . Si em permeten una il·lustració com una altra, és com si un vegetarià que es menja només un bistec per any es considerés un moderat , mentre que el qui no n'ingereix cap fos un extremista . No, mirin: el que passa és que en determinats àmbits l'ús de categoritzacions d'aquest tipus (moderat/radical, etc.) no té cap sentit. Hi ha persones que comparteixen el projecte d'un estat propi per a Catalunya, i altres que prefereixen no tenir-lo i seguir vinculats a Espanya. Ara es tracta de saber quants són uns i quants són els altres, en un exquisit exercici de democràcia, i deixar de marejar perdius, coloms i fins i tot estruços, a banda dels passarells de sempre, amb falses "terceres vies". 

Ferran Saez Mateu, Les falses terceres vies, Ara, 11/09/2013

Comentaris

Luis Roca Jusmet ha dit…
Em sembla poc elegant i democràtic considerar als que no pensen com un dogmàtics o curtets. Ferran Saenz no acaba d´entendre que dir que Catalunya és una nació és una posició ideològica. No acaba d´entendre que el seu objectiu no és el meu. No acaba d´entendre que dir Estat espanyol i no Espanya és ridícul. Com no acab d´entendre tot això el seu article només és propaganda. Llàstima que l´autor sigui, o digui ser, un filòsof.
Manel Villar ha dit…
No és el primer filòsof que no renuncia a dir als altres què és el que ens convè. Des que la raó política en aquest país depèn de qui exhibeix la cadena més llarga, alguns prenen aquest criteri com la il.luminació que va tenir Parmènides quan ens va dir quina era la via de la veritat i quines eren les vies falses. La que defensa éll és la via de l'ËSSER i les altres les de la falsedat o l'aparença. Crec que és el problema que la filosofia ha tingut des que ha volgut constituir-se en ciència política.
Luis Roca Jusmet ha dit…
Certament Manuel. Però alguns ho fan millor que Ferran Saez y sense necessitat a mensprear al contrari.
una abraçada

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.