El cas Arendt i el dret a decidir a Catalunya.
Ich habe nie in meinem Leben irgendein Volk oder kollektiv geliebt; weder das Deutsche, noch das französische, noch das amerikanische, noch etwa die Arbeiterklasse oder was es sonst so noch gibt. Ich liebe in der Tat nur meine Freunde, und bin zur allen anderen Liebe völlig unfähig. Vor allem aber wäre mir diese Liebe zu den Juden, da ich selbst Jüdin bin, suspekt.
(No he estimat mai a la meva vida un poble o un col·lectiu; ni l’alemany, ni el francès, ni l’americà, ni tampoc la classe obrera o qualsevol altra cosa. Efectivament, només estimo els meus amics, i sóc completament incapaç per a qualsevol altre amor. Especialment, però, em seria sospitós l’amor als jueus, perquè jo mateixa sóc jueva.)
Hannah Arendt
Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts
Lluís Maria Xirinachs
En un punt estic d’acord amb els sionistes
nostrats: Els catalans tenim una retirada als jueus. Sense que això, és
clar, hagi de voler dir veure amb bons ulls la seva defensa a ultrança
de l’Estat d’Israel. O qualsevol Estat. Més aviat al contrari: ambdues
comunitats vivim certes ambivalències, i tensions oposades, enfront
l’Estat i el fet nacional que són prou comunes. I recordar-ho pot ser
molt útil en aquest moment d’eclosió del que s’ha anomenat “melindrisme”
independentista, del #tenimpressa i de les #DUI, i els furibunds atacs
contra aquells que “posen pals a les rodes” del “procés” suggerint
qualsevol tipus de crítica. Aprendre de les tradicions i polèmiques
jueves ens pot ajudar.
Un Onze de Setembre a Frankfurt
 |
| Hannah Arendt |
Doncs bé, en el marc d’aquesta polèmica, dies abans de rebre el premi, Butler va escriure un text que ens pot interessar
en el marc dels girs discursius que està prenent el procés a casa
nostra en les seves fases més inflamades. La pensadora es declarava
ofesa per uns crítics que, advertia, usaven una estratègia pèrfida: no
rebatien els seus arguments, sinó que la declaraven antisemita. La
col·locaven així fora del debat, invalidant els seus raonaments sense
necessitat de respondre’ls. D’aquesta forma, la dreta israeliana i els
sionistes furibunds blinden l’Estat israelià.
I contra aquest blindatge, Butler contraposava un altre judaisme:
“Sempre hi ha hagut altres tradicions jueves, que s’han oposat a la
violència estatal, han proclamat una convivència multicultural i han
defensat els principis d’igualtat. Aquest corrent de tradició ètica
central s’oblida o s’arracona tan bon punt Israel esdevé la base de la
identitat jueva o dels valors jueus”, deia Butler. “Pel meu rerefons
històric com a jueva, és per a mi important protestar contra les
injustícies i combatre totes formes de racisme”, deia Butler. “Això no
em converteix en una persona que s’autoodia; em converteix en algú que
vol proclamar un judaisme que no s’identifica amb el poder estatal, sinó
amb la lluita per la justícia social”, concloïa. I en aquest sentit
s’identificava com “algú que defensa una tradició ètica jueva i la
continua en el sentit de, per exemple, Marti Buber i Hannah Arendt”. En
efecte, les postures de Butler, que ocupa la càtedra Hannah Arendt a una
universitat suïssa, recorden molt a d’altres que va adoptar la
pensadora primer alemanya i després novaiorquesa al llarg de la seva
vida.
Una pel·lícula recomanable a la Catalunya d’ara
Aquest juny s’ha estrenat a l’Estat una
pel·lícula molt recomanable aquí i ara de Margarethe von Trotta que
retrata el moment en què, de forma més intensa, Hannah Arendt va estar
en el focus de la polèmica israeliana. Va ser amb la seva cobertura del procés contra Adolf Eichmann, oficial nazi dels camps d’extermini, per al New Yorker. ‘La banalitat del mal’,
el llibre que en va resultar, és fins avui objecte de furibunds atacs
perquè, primer, suggeria que els líders jueus, amb la seva docilitat als
guetos, havien facilitat l’Holocaust i, segon, presentava Eichmann com
un gris buròcrata. I no com el malvat absolut que havia estilitzat
l’opinió pública jueva. Unes tesis que feien perillar el discurs oficial
sobre un judici que havia de tenir una funció catàrtica en el llavors
ben jove Estat d’Istrael. La pel·lícula de von Trotta descriu molt bé
com Arendt, enlloc d’adherir-se còmodament a aquest discurs oficial, va
afrontar greus atacs i inclús pèrdues personals per fer allò que havia
après com a filòsofa: pensar sense limitacions ni tabús. Precisament el
pensament autònom i crític és el que, segons ella, pot evitar caure en
la banalitat del mal. “Pensar és un assumpte solitari”, diu el
personatge a la ficció.
El film també diu una cosa que Arendt realment va escriure, i que pot
ajudar a entendre per què va pensar sobre el judici a Eichmann sense
compromisos amb el discurs oficial i majoritari: “No he estimat mai a la
meva vida un poble o un col·lectiu; ni l’alemany, ni el francès, ni
l’americà, ni tampoc la classe obrera o qualsevol altra cosa.
Efectivament, només estimo els meus amics, i sóc completament incapaç
per a qualsevol altre amor”, va escriure una pensadora que, de jove,
només havia militant en un moviment polític: el sionisme, paradoxalment.
Preguntada en una entrevista per aquesta declaració, una de les
principals filòsofes polítiques del segle XX justificava aquesta postura
dient que l’amor a la pàtria, a qualsevol comunitat, és “políticament
estèril”. La política, segons Arendt, és un assumpte terrenal, una
relació que estableixen els ciutadans entre ells, allò que està entre
ells, l’inter-res. I l’amor, en canvi, és incondicional: no deixa espai
per a interessos. Ni pels debats entre ciutadans lliures i pensants.
Arendt identificava en el seu propi poble el mal d’una comunitat
basada en l’amor i no en la política: “admeto que el poble jueu és
l’exemple absolut d’una comunitat aïllada del món que es manté durant
mil·lennis”, a causa de l’èxode que va patir. En la mateixa entrevista,
Arendt narra com qualsevol jueu, i ella també en la seva infància, topa
en algun moment amb l’antisemitisme. I com la reacció de moltes víctimes
de la discriminació és refugiar-se en aquest aïllament del món, com
aquesta discriminació “enverinava” les “ànimes” de molts infants. Ella,
en canvi, tenia una mare que avui titllaríem d’”empoderada” i que li
deia que, sempre que patís antiseimistisme a l’escola, s’aixequés,
marxés, i lo hi comuniqués.
Crec que val la pena recordar aquesta tradició jueva que representen
Butler i Arendt en aquest moment del procés del poble de Catalunya cap
al dret a decidir. En aquest procés vivim, justament, la mateixa tensió
que encarnen ambdues pensadores jueves, una tensió d’una comunitat que,
d’una banda, tendeix a estrènyer els seus llaços d’amor a la pàtria i a
bastir un poder estatal propi que li permet afirmar-se, guarir-se de
dècades de menyspreu o sotmetiment. Però que, d’altra banda, ha acumulat
en aquestes dècades de menyspreu per altres poders (estatals i
culturals en el nostre cas, religiosos, a més, en el cas jueu) una
capacitat de crítica cap a qualsevol abús i qualsevol patriotisme. I per
això, cada cop que, per exemple, llegeixo una de les boutades que va
escriure Francesc Pujols, penso en el somriure crític, escèptic,
sorneguer, que causen a l’espectador les pel·lícules de Woody Allen.
Quan sento que cal estar tots amb el President, em venen al cap les
intransigències dels governs del Likud. I quan recordo el vers de Maria
Mercè Marçal proclamant-se tres voltes rebel, se m’apareixen Arendt
pensant en solitud o Butler defensant el seu compromís contra les
injustícies. No, jo no estimo Catalunya. No vull els catalans aïllats
del món. Els vull liures i polítics.
Bertran Cazorla, No estimo Catalunya, Rl blog de Bertran Cazorla, 11/09/2013
Comentaris