Eugenio Trías: "el vertígen com a origen de la filosofia".
Als anys setanta hi havia tres corrents filosòfics que dominaven el
pensament universitari català: el marxisme, la filosofia analítica i els
pensadors coneguts com “lúdics” (també hi havia tomistes, però es
tracta de parlar dels que tenien un cert interès). Els lúdics eren gent
que llegien Nietzsche i Foucault però que, i per damunt de tot, evitaven
tot tipus d’escolàstica i que van contribuir a obrir les portes del
pensar a tots els corrents. Potser els dos més potents eren Xavier
Rubert de Ventós i Eugenio Trías. Tots dos van acabar sent catedràtics
d’estètica a l’Escola d’Arquitectura, en el cas de Rubert amb un
parèntesi per anar a la política directa. Trías, en canvi, es va
mantenir fidel a la càtedra i a la creació filosòfica. Amb tot, hi ha un
segon Trías, tan conegut com el que conreava la metafísica: el Trías
ciutadà i català que va ser militant del PSUC; el participant del
projecte fracassat de Pacte Cultural a l’època del conseller Joan Rigol;
el crític fins a l’acció amb la primera guerra de l’Iraq; el coredactor
dels manifestos de Babel contra el nacionalisme casolà; el defensor
d’una Catalunya i una Espanya de les ciutats que superés el projecte
neocarlí (deia ell) que domina els nacionalismes autonòmics. I tot això,
des de la filosofia.
Eugenio Trías |
Eugenio Trías tenia una visió
de la política quasi teològica, explica Josep Ramoneda. Eren amics, la
qual cosa no sempre evitava la dissidència. De fet, Trías era de tarannà
discutidor, de molt fort esperit crític, amb bonhomia i serenitat, però
amb fermesa. “Trías pensava la política com la filosofia, des dels
conceptes amb majúscula: l’Estat, la Nació, el Sistema, pensava el poder
des de les seves formes divinitzades”, segueix Ramoneda.
Hi ha dos moments en els quals això es fa palès de manera molt clara:
el Pacte Cultural defensat per un grup d’intel·lectuals al principi
dels vuitanta i la primera guerra de l’Iraq.
Trías, que mai no va ser nacionalista (ni català ni espanyol), es va
abocar a defensar amb fermesa el Pacte Cultural. Es tractava de superar
el clientelisme de les administracions, de manera que cada una (estatal,
autonòmica i municipal) deixés de donar suport exclusivament a les
seves institucions culturals per treballar conjuntament en un projecte
global. Va ser un fracàs que va acabar amb la dimissió de Joan Rigol com
a conseller de Cultura, el desembre de 1985. Manuel Vázquez Montalbán,
que formava part del consell assessor del Pacte, ho va explicar així:
“El pujolisme es treu del damunt el que creu un anticòs (...); més
excursionisme al poder”.
Ferran Mascarell, conseller de Cultura i llavors activista cultural
des de les files de l’esquerra, creu que Trías i Rigol van perdre la
batalla però van guanyar la guerra, i que les seves propostes
d’equipaments s’han acabat consolidant: “Va fracassar formalment, però
va vèncer en termes pràctics”. No és tan optimista la interpretació que
en fa Josep Ramoneda, que creu que la diversitat política agrupada
entorn del pacte cultural (partits i institucions) va posar nerviosos
Jordi Pujol i Miquel Roca, que van fer servir Josep Gomis, exprocurador a
les Corts i després militant de Convergència, per dinamitar-lo.
Trías no sentia cap tipus d’afecte per la visió pujolista del país i
de la política. El 1987, Jordi Pujol li adreça una carta en què, molest
pel que considera animadversió cap a ell per part del filòsof, li
pregunta si l’ha ofès en alguna cosa. Hauria pogut trobar la resposta en
dos llibres del mateix Eugenio Trías: El pensament de Joan Maragall i La Catalunya ciutat. També en un article aparegut a El País
el 4 de febrer d’aquell mateix any, on definia el pensament de
Convergència com “costumista i neorural, és a dir, neocarlí”, tot
afegint que tenia “la seva encarnació mística en la figura de Jordi
Pujol”. No era una enemistat personalitzada, era política i filosòfica.
El nacionalisme convergent era la petitesa oposada a les grans nocions
filosòfiques que ell provava de construir.
“Era un filòsof de vocació total”, explica Victòria Camps. Tots dos
van coincidir diverses vegades: estudiants de primers cursos de carrera,
redactors dels manifestos de Babel, catedràtics de filosofia. “Trías va
ser molt actiu amb els manifestos”, recorda Francesc de Carreras. “Però
—diu Camps— no es deixava reduir. És l’esperit més independent i lliure
que he conegut. No es va sotmetre mai ni a ideologies ni a religions.
Ni tan sols a l’acadèmia. Vam començar la carrera junts, però ell va
llegir la tesi doctoral molt més tard i va ser catedràtic molt més tard
també. Anava per lliure fent el que volia quan volia”. Camps està
convençuda que Trías treu la seva noció de límit (central en la seva
obra) de Wittgenstein, però recreant-la amb empremta pròpia.
“Era un filòsof que no vivia fora del món”, explica Manuel Cruz. “El
seu tret fonamental era anar al fons de les coses: mirava de captar el
secret últim del món. Sense límits. Plató deia que la sorpresa era
l’origen del coneixement. Trías discuteix amb Plató i defensa que hi ha
altres experiències que porten a pensar, per exemple el vertigen”.
Molt jove, als anys del Bocaccio i la gauche divine, va ser militant del PSUC. El va captar
Joaquim Sempere. Trías va organitzar un seminari per explicar Hegel, de
manera que s’entengués millor el marxisme. Juan Ramón Capella va anar a
una sessió on, a més de Sempere, també hi era Maria Lluïsa Borràs.
“Eren a 50.000 anys llum de la Terra. Li vaig dir al Quim que no
tornaria”. Però, afegeix Capella, “l’Eugenio sabia baixar de Cioran a la
Terra”. Un exemple: una reunió d’intel·lectuals per protestar per la
intervenció occidental a l’Iraq, en la primera de les guerres dels Bush a
aquell país. Va fallar un dels oradors previstos, i va ser Trías qui va
prendre la paraula conjuntament amb l’historiador Josep Fontana.
Va ser llavors quan va escriure, juntament amb un dels seus amics més íntims, Rafael Argullol, El cansancio de Occidente.
“Van ser 30 anys d’amistat”, recorda Argullol, “de converses, una de
les activitats més filosòfiques, que culminen en aquesta obra a quatre
mans i amb moltes coincidències”. Argullol remarca la capacitat de
creació filosòfica de Trías, i també vital: “A mesura que la malaltia
progressava, s’anava adaptant. Els darrers temps havia perdut capacitat
d’audició, una cosa terrible per a ell, que estimava tant la música.
Però va ressituar-se per treballar sobre el cinema, la seva altra
passió”; fruit d’això serà la seva propera obra que, diu Argullol, va
deixar per acabada.
També va tenir una forta amistat amb Félix de Azúa. “Ens vam conèixer
amb 10 anys, tirant-nos pedres a Vilassar”, recorda. Després van
coincidir també a Arquitectura com a professors. “Ell era molt
passional, quasi més artista que filòsof, i lliure, sense ideologia de
partit”. Félix de Azúa creu que, malgrat el seu rebuig del nacionalisme
és antic i constant, l’emissió de Sumaríssim 477 a TV-3 (on
s’acusava, entre d’altres, el pare de Trías de ser pràcticament el
causant de l’afusellament de Carrasco i Formiguera) li van fer
“descobrir que en el fons del nacionalisme hi batega la pedagogia de
l’odi, un odi destructiu”. TV-3 volia fer el retrat d’un falangista
sagnant i van pensar en Samaranch. “No s’hi van atrevir i van preferir
algú que no s’hi pogués tornar”.
“Eugenio era el paradigma de català en llengua castellana”, assenyala
el catedràtic de filosofia Víctor Gómez Pin. “No era una elecció. Era
la llengua a través de la qual captava el món, la llengua de l’ésser al
món. En va aprendre altres, però no és el mateix. El nacionalisme català
mai no ho va entendre. Ell va viure aquesta qüestió com l’expressió
d’un fracàs, perquè volia que ningú hagués de repudiar-se a si mateix
per una cosa com aquesta. Llavors es va sentir exclòs i víctima”.
Francesc Arroyo, Eugenio Trias: filòsof i català, Quadern, El País, 14/02/2013
Comentaris