Fins aquí hem arribat.
Mai sabrem la veritat sobre les relacions de forces d'aleshores.
Però entre el soroll de sabres, la falta d'experiència democràtica dels
diferents actors i les moltes incerteses, l'estabilitat es va convertir
en la gran obsessió. I més amb l'explosió d'UCD en la primera fase del
procés.
El PSOE va arribar al poder amb un suport polític i una
autoritat moral sense precedents. Amb la coartada de l'estabilitat, va
renunciar a la tasca principal: dotar el país d'una cultura democràtica
que no tenia. I va consolidar un règim basat en l'opacitat d'un
bipartidisme tancat i de la cultura de majoria absoluta. Al mateix
temps, l'estat de les autonomies desenvolupava per tot el territori un
sistema parroquial, una forma postmoderna del caciquisme.
Agraïm al règim els serveis prestats: consolidar la democràcia
(encara que de baixa qualitat), desenvolupar un estat del benestar que
no teníem -i que no hem de permetre que es perdi-, assolir uns nivells
de convivència acceptables (amb l'excepció basca) i, també, no haver
aconseguit neutralitzar Catalunya i el País Basc. Però ja no dóna més de
si. Treballats per la cultura de la indiferència, tendim a pensar que
la renovació ha de sortir del mateix règim. Estem massa acostumats que
ens portin, i els canvis es conquisten. Si esperem asseguts ni arribarà
la regeneració ni, per descomptat, la independència. Els moviments
socials han ensenyat el camí: la recuperació de la política al servei
dels ciutadans es fa fent-la, prenent la iniciativa sense por. Tant a
Catalunya com a Espanya, el règim, amb els poders corporatius que el
tutelen, intentarà sobreviure. Llevat que la ciutadania ho impedeixi. En
positiu.
Josep Ramoneda, En positiu, Ara, 17/02/2013
Comentaris