De veritat, res serà com abans?

Som vulnerables. Massa sovint oblidem aquesta condició essencial de l’ésser humà: contingent per definició, que neix, creix i mor en un temps mínim i ho sap (probablement és el que ens distingeix de les altres espècies amb les quals compartim la Terra). Precisament perquè ho sabem, fem tots els possibles per oblidar la nostra precarietat. Hem construït grans ficcions -algunes de llarg recorregut- per creure’ns que més enllà del cos de vida curta els humans tenim dimensions que transcendeixen el pas sobre la terra. Fins i tot s’ha arribat a predicar l’eternitat de les nostres ànimes.
Certament, hem demostrat capacitat per construir instruments per fer més amable la nostra vida i hem estat capaços de dotar-nos de pròtesis tecnològiques que ens han permès assolir nivells elevats de progrés. Però ens hem cregut els reis de la creació i ho hem portat fins al risc de posar en perill l’existència d’altres éssers vius. En una paraula, vivim permanentment construint recursos materials per estar millor (encara que mai abastin a tothom) i per crear sentit, perquè la vida segurament no té sentit, però el sentit és necessari per fer-la suportable. I, tanmateix, cada cop que entrem en un cicle a l’alça (és a dir, en una de les fases en què els ideòlegs de l’optimisme acrític toquen les campanes) hi ha un esdeveniment que ens sacseja -en diem crisi- i ens confronta amb la nostra fragilitat. Les crisis es donen en moments d’acceleració i ara mateix vivim un temps que ha fet de l’acceleració la raó de ser. 
Guerres, crisis econòmiques i epidèmies devastadores marquen els temps del món. Les epidèmies tenen una doble singularitat: ataquen directament la salut, és a dir, l’existència (aparentment de manera igualitària, no distingeixen entre víctimes, tots hi estem exposats, encara que la situació de cadascú marca sensibles diferències), i responen a lleis de la naturalesa sense un responsable al qual es pugui assenyalar com a enemic. I tanmateix aquest factor -no saber qui és el portador del mal- resulta molt desassossegant. Qualsevol teoria conspirativa (ara sembla que des de la Xina es fan insinuacions sobre laboratoris americans) és acollida ràpidament amb entusiasme. Que el culpable sigui un dolent, un humà, és a dir, un com nosaltres, és més tranquil·litzador que estar en mans de forces inconscients de la naturalesa. En un moment en què els estralls naturals poden ser efecte de comportaments humans i que aquests coneixements que ens han permès doblar l’esperança de vida en un segle poden també contenir factors de destrucció.
Davant les situacions excepcionals, tenim tendència a anunciar un temps nou, gairebé com si fos un exorcisme. La falta d’imaginació per dibuixar cap on anem (en una època en què els novel·listes només ens ofereixen distopies) se supleix amb el recurs de dir: res serà com abans. Segur? Depèn de com ens ho prenguem tots plegats, especialment els més poderosos d’aquest món, que ens han portat (com ja va passar als anys 30 del segle XX) a la ruptura de la idea de límits durant les dues dècades nihilistes que van culminar amb la crisi del 2008.
L’experiència ha servit de poc, llevat de per fer aparèixer, un cop més, l’amenaça autoritària. ¿Tindrà més capacitat transformadora l’impacte del Covid-19? Va caldre una guerra mundial perquè el diner entengués que havia de fer concessions i vam tenir una postguerra que va fer possible un salt endavant. ¿Serà suficient l’experiència del confinament general per entrar en un nou pacte social i per canviar la tendència generalitzada a l’excepció que debilita les democràcies? ¿O serà el preludi del triomf dels models autoritaris?
No podem perdre la consciència de la nostra vulnerabilitat si volem ser capaços de distingir la realitat de la ficció, i no perdre’ns en fabulacions destructives (la darrera, la revolució neoliberal). El Covid-19 hauria d’obrir l’època del respecte ecològic i de la recuperació de la noció de límits. L’alternativa seran els confinaments, la restricció de llibertats, el mite de l’eficàcia de l’autoritarisme. Com diu Jean-Luc Nancy, som davant d’una excepció viral que és biològica, però també informàtica i cultural. En el fons, el confinament és una metàfora d’aquesta realitat.
Josep Ramoneda, La vulnerabilitat i la consciència dels límits, ara 21/03/2020

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.