text 49: Josep Ramoneda, Quan s’obrin le portes
Em fa la sensació que la humanitat tindrà, com a efecte d’aquesta experiència, una nova disputa amb ella mateixa, per un dels seus trets genuïns: l’atracció i el rebuig del pròxim, la necessitat i el recel de l’altre. Si alguna cosa fa un mal profund en l’enclaustrament és precisament no poder trobar-te amb la gent propera. I la pantalla no és intermediari suficient. Mirar-se, conversar, tocar-se, no tenen marge virtual, la plenitud emocional només s’aconsegueix en directe.
La llibertat de circulació en busca d'un mateix i dels altres és la més elemental de les llibertats. I espero que ens afanyem a recuperar-la quan tornin a obrir les cases. La porta oberta com a símbol de l’hospitalitat i del reconeixement de l’altre, era el que abans el xiprer simbolitzava al camp. Estar junts és l’última línia de defensa davant de la societat de les dades, en què l’Estat exerceix la sobirania de manera individualitzada, a partir del control telemàtic de les persones.
Els Estats han exhibit autoritat i capacitat d’enquadrar la gent quan se sent amenaçada, però no podem confiar-los-ho tot. El retorn a la sobirania de fronteres –amb milers de quilòmetres de murs construïts des que va caure el de Berlín– és una altra cortina al futur, pura melancolia. Com diu Eva Illouz: “Si només els Estats poden gestionar una crisi d’aquesta amplitud, ells no seran prou forts per treure’ns tot sols d’aquesta crisi”. Illouz apel·la a les empreses, que hauran de “contribuir a mantenir uns béns públics, dels quals tant s’han beneficiat”. Seria un punt de partida per a la gran transformació, per posar fi al deliri nihilista (la mal anomenada revolució neoliberal) que ens ha portat fins aquí. Però no n’hi ha prou, es necessita que la ciutadania recuperi la paraula. Que el retrobament serveixi per preguntar-nos què ha de ser la vida bona. I recuperar així la condició de ciutadà, avui reduïda a carn de big data.
Comentaris