text 22: Santiago López Petit, El coronavirus com a declaració de guerra
Restem tancats a l’interior d’una gran ficció amb l’objectiu de salvar-nos la vida. Es diu mobilització total, i, paradoxalment, la seva forma extrema és el confinament.
Cada societat té les seves pròpies malalties, i aquestes malalties diuen la veritat d’aquesta societat. Es coneix massa bé la interrelació entre l’agroindústria capitalista i l’etiologia de les epidèmies recents: el capitalisme desbocat produeix el virus que ell mateix reutilitza després per controlar-nos. Els efectes col·laterals (despolitització, reestructuracions, acomiadaments, morts, etc.) són essencials per imposar un estat d’excepció normalitzat. El capitalisme és assassí, i aquesta afirmació no és conseqüència de cap teoria conspiranoica. Es tracta simplement de la seva lògica de funcionament. Drons i controls policials als carrers. El llenguatge militaritzat recorda el dels manuals de la contrainsurgència: “En la guerra moderna, l’enemic és difícil de definir. El límit entre amics i enemics és a l’interior mateix de la nació, en una mateixa ciutat, i algunes vegades dins de la mateixa família” (Biblioteca de l’Exèrcit de Colòmbia, Bogotà, 1963). Recordin: la millor vacuna és un mateix. Aquesta coincidència no és estranya, ja que la mobilització total és sobretot una guerra, i la millor guerra —perquè roman invisible— és aquella que es fa en nom de la vida. I aquí està l’engany.
Si la mobilització es desplega com una guerra contra la població és perquè el seu únic objectiu consisteix a salvar l’algoritme de la vida, la qual cosa, per descomptat, no té res a veure amb les nostres vides personals i irreductibles, que importen ben poc. La “mà invisible” del mercat posava cada cosa al seu lloc: assignava recursos, determinava preus i beneficis. Humiliava. Ara és la Vida, però la Vida entesa com un algoritme format per seqüències ordenades de passes lògiques, la que s’encarrega d’organitzar la societat. Les habilitats necessàries per treballar, aprendre i ser un bon ciutadà s’han unificat, Aquest és l’autèntic confinament en què estem reclosos. Som terminals de l’algoritme de la Vida que organitza el món. Aquest confinament fa factible el Gran Confinament de les poblacions que ja té lloc a la Xina, a Itàlia, etc., i que, a poc a poc, es convertirà en una pràctica habitual a causa d’una natura incontrolable. El Govern es reestatalitza i la decisió política torna a un primer pla. El neoliberalisme es posa descaradament el vestit de l’Estat guerra. El capital té por. La incertesa i la inseguretat impugnen la necessitat del mateix Estat. La vida fosca i paroxística, allò incalculable en la seva ambivalència, escapa a l’algoritme.
Comentaris