Fonamentació religiosa de la moral.
Tan bon punt s´han definit els sentiments a través dels quals podem detectar allò bo i allò dolent, els alumnes demanen un pas més: arribar a la justificació última de l´acció moral (escena 3). El Manel pregunta: “Quina és la raó de l´existència dels sentiments morals?”, que és el mateix que preguntar-se per la manera de justificar allò bo i allò dolent. Segons Tugendhat, allò que caracteritza la moral és la pretensió de fonamentació.
Sembla que existeix una primera manera de justificar els sentiments morals, allò que les persones morals senten com a bo i com a dolent. Aquesta manera és la tradicionalista o autoritària. Imaginem-nos el cas següent: un infant pot fer una pregunta als seus pares que ells poden interpretar com una conseqüència del seu caràcter rebel: Per què això que em demaneu fer està bé? Per què allò que vull fer està prohibit? Els progenitors en sentir-se sorpresos per les ànsies d´aclariment del seu fill, responen el primer que els hi passa pel cap: perquè sempre ha estat així o perquè ho diem nosaltres; i si interpreten que amb aquestes respostes encara no han aconseguit satisfer aquest sobtat furor escrutador com a últim cartutx recorren a Déu, donant per fet que així l´amansiran: perquè Déu ho ha prohibit; perquè la cadena de preguntes-respostes no pot perllongar-se fins a l´infinit.
Tanmateix, aquesta tampoc no pot ser una resposta del tot acceptable. “És com suposar que Déu determina arbitràriament el que és bo i el que és dolent”, afirma el senyor Ibarra. A un esperit inquiet com el d´aquest jove no li pot servir una resposta com aquesta: pot ser Déu un ésser alhora bo i arbitrari? Si abans no li persuadien les raons que apel•laven a la tradició i a l´autoritat dels pares, menys encara li pot persuadir l’apel•lació als manaments divins. Fins i tot Déu està limitat aquí, en l´àmbit moral: “no pot satisfer-nos dir que els manaments de Déu són bons perquè Ell els ha promulgat. Hem de dir que Ell els ha promulgat perquè són bons” (Senyor Ibarra).
En la religió no podem assentar les nostres normes morals perquè d´aquesta manera tan bona seria la norma d´estimar-nos com a germans com la norma de matar-nos entre nosaltres, si fos aquesta la voluntat divina. Déu, en el terreny moral, no pot ser omnipotent, fins al punt de fer el que vulgui. Si Déu pretén ser un Déu moral, si la religió vol ser moral, ha de fonamentar-se en principis morals que no són precisament religiosos i que estan necessàriament per sobre d´ella, per sobre de Déu. Els principis morals, per tant, obliguen a tothom, fins i tot a Déu.
Aquesta manera de fonamentar la moral Tugendhat l´anomena autoritària o tradicionalista per distingir-la de la moral autònoma o moderna.
Sembla que existeix una primera manera de justificar els sentiments morals, allò que les persones morals senten com a bo i com a dolent. Aquesta manera és la tradicionalista o autoritària. Imaginem-nos el cas següent: un infant pot fer una pregunta als seus pares que ells poden interpretar com una conseqüència del seu caràcter rebel: Per què això que em demaneu fer està bé? Per què allò que vull fer està prohibit? Els progenitors en sentir-se sorpresos per les ànsies d´aclariment del seu fill, responen el primer que els hi passa pel cap: perquè sempre ha estat així o perquè ho diem nosaltres; i si interpreten que amb aquestes respostes encara no han aconseguit satisfer aquest sobtat furor escrutador com a últim cartutx recorren a Déu, donant per fet que així l´amansiran: perquè Déu ho ha prohibit; perquè la cadena de preguntes-respostes no pot perllongar-se fins a l´infinit.
Tanmateix, aquesta tampoc no pot ser una resposta del tot acceptable. “És com suposar que Déu determina arbitràriament el que és bo i el que és dolent”, afirma el senyor Ibarra. A un esperit inquiet com el d´aquest jove no li pot servir una resposta com aquesta: pot ser Déu un ésser alhora bo i arbitrari? Si abans no li persuadien les raons que apel•laven a la tradició i a l´autoritat dels pares, menys encara li pot persuadir l’apel•lació als manaments divins. Fins i tot Déu està limitat aquí, en l´àmbit moral: “no pot satisfer-nos dir que els manaments de Déu són bons perquè Ell els ha promulgat. Hem de dir que Ell els ha promulgat perquè són bons” (Senyor Ibarra).
En la religió no podem assentar les nostres normes morals perquè d´aquesta manera tan bona seria la norma d´estimar-nos com a germans com la norma de matar-nos entre nosaltres, si fos aquesta la voluntat divina. Déu, en el terreny moral, no pot ser omnipotent, fins al punt de fer el que vulgui. Si Déu pretén ser un Déu moral, si la religió vol ser moral, ha de fonamentar-se en principis morals que no són precisament religiosos i que estan necessàriament per sobre d´ella, per sobre de Déu. Els principis morals, per tant, obliguen a tothom, fins i tot a Déu.
Aquesta manera de fonamentar la moral Tugendhat l´anomena autoritària o tradicionalista per distingir-la de la moral autònoma o moderna.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 5), Gedisa, Barna 2001
Comentaris