La meva singularitat.

Si considero les meves pertinences una a una, per separat, tinc un cert parentiu amb un gran nombre dels meus semblants; si faig servir els mateixos criteris, però considerats conjuntament, tinc una identitat pròpia, que no es confon amb cap altra.

No cal extrapolar gaire per adonar-se d´això: amb cada ésser humà tinc algunes pertinences comunes; però ningú al món no comparteix totes i cadascuna de les meves pertinences, ni tan sols una part important; podria adduir desenes de criteris, però amb uns quants en tindria prou per establir clarament la meva identitat específica, diferent de la qualsevol altre, encara que aquest altre fos el meu propi fill o el meu pare. (...)

La humanitat sencera no està feta sinó de casos particulars, la vida és creadora de diferències, i cap "reproducció" no dóna mai còpies exactes. Tothom, sense excepcions, posseeix una identitat composta; amb algunes preguntes n´hi hauria prou perquè cadascú fes emergir fractures oblidades, ramificacions insospitades, i per descobrir que és complex, únic, insubstituïble.

(...) Qui mostra, com ho he fet jo, les seves múltiples pertinences, immediatament és acusat de voler "dissoldre" la seva identitat en un quadre informe en què s´esborren tots els colors. La meva idea, en canvi, ve a dir el contrari. No pas que tots els humans són iguals, sinó que cadascú és diferent. És indubtable que un serbi és diferent d´un croata, però també que cada serbi en particular és diferent de qualsevol altre serbi, i que cada croata és diferent de qualsevol altre croata.

Amin Maalouf, Les identitats que maten, Edicions La Campana, Barna 1999