Estimar els altres, una exigència inassolible.

A l´inici de l´escena (escena 6) la Glòria proposa canviar el respecte per l´amor, com a concepte central de la regla d´or: per què l´amor no pot substituir el respecte? De seguida rep la rèplica del Sebastià: “jo no vull que totes les persones m´estimin, només vull que m´estimin algunes”. A la següent intervenció, el Sebastià troba un inesperat aliat en el senyor Ibarra: a ningú no se li pot obligar estimar a tothom, però sí, en canvi, respectar-se a si mateix i els altres.
Fernando Savater deixà escrit: “Todo lo que la ética se propone lo puede conseguir sin proponérselo el amor. Pero también es cierto que uno puede proponerse ser ético, pero no puede proponerse amar” (El contenido de la felicidad). Sobre el manament cristià, més contundent va ser Sigmund Freud que en el seu conegut Malestar de la cultura ens va deixar un seguit de perles. Comença dient Freud que la pulsió agressiva és una disposició innata de l´ésser humà i que és la causa fonamental dels conflictes humans. La societat (la cultura) dedica grans energies, de forma inútil, per fer front a aquesta pulsió. El manament cristià forma part d´aquests esforços fracassats: “El manament “Estimaràs a l´altre com a tu mateix” és el rebuig més intens de l´agressivitat humana i constitueix un excel•lent exemple de l´actitud antipsicològica que adopta la cultura”. (...) Aquest manament és inassolible ...”

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 5), Gedisa, Barna 2001

Fernando Savater, El contenido de la felicidad, Ediciones El País, Madrid 1986

Sigmund Freud, El malestar de la cultura, Alianza Editorial, Madrid 1980 (séptima edición)