Educació: transmissió o comunicació.
Tot darrerament s'ha estès la idea que els llibres, tal com els coneixem, tenen els dies comptats. De fet, al nostre país ja hi ha escoles i instituts en què els llibres de text han estat substituïts pels llibres digitals, com si els ordinadors fossin l'antídot per a tots els mals que assetgen l'educació, la desmotivació i, en darrer terme, el fracàs escolar.
Algú va dir que el segle XXI seria el segle de la intel·ligència i que, per tant, cal preparar els joves perquè s'adaptin a aquest món cada vegada més tecnificat. D'acord. Però alerta amb confondre intel·ligència i cultura. Intel.ligència significa saber fer funcionar les neurones i els ordinadors. En altres moments de la història, la tècnica ha servit per alliberar-se de l'obscurantisme, però ara -també algú ha dit- s'està convertint en la seva mateixa essència. Què volia dir, si no, Octavio Paz quan afirmava que "avui l'únic obscurantisme viu en el progrés"?
La missió de l'escola és integrar els nens en un món que és molt més vell que ells. Ensenyar, diu Alain Finkielkraut, consisteix a teixir llaços entre els vius i els morts. Malauradament avui ja ningú no parla de transmissió de coneixement, sinó de comunicació, de la qual les noves tecnologies esdevenen el fetitxe.
D'altra banda, a mesura que el llibre desapareix del nostre horitzó quotidià, la llengua s'empobreix. L'escola, en comptes de resistir-se a aquesta tendència, més aviat la legitima. Fa uns anys als nens se'ls convidava a aprendre llengua, a submergir-s'hi, ja fos fent-los redactar tota mena de textos, incitant-los a l'argumentació oral o a la lectura i memorització de poemes. No en va els poetes són els qui millor coneixen la llengua. Ara als alumnes se'ls diu: "engega l'ordinador i vés fent". Des del primer moment es prefereix la comunicació -encara que sigui autista- a la transmissió.
Si a Finlàndia, panacea escolar on tots voldríem emmirallar-nos, tenen dos ordinadors per aula, quin és l'objectiu de disposar de tants ordinadors com alumnes? Els ordinadors no ens faran més savis en res, entre altres raons perquè són incapaços de resoldre cap problema que no hagi estat resolt en la seva absència.
Sospito que els alumnes criats a l'entorn del tòtem informàtic continuaran sent igualment incompetents en matemàtiques i llengua, si bé milloraran en automatisme, això sí, que no és el mateix, però, que autonomia personal.
De fet, per què entestar-nos a mantenir els llibres si ja ningú no parla com un llibre? Allò que cal, segons totes les veus, és canviar el xip i tenir un milió d'amics al Facebook.
Jordi Estrada, Hi havia una vegada un llibre, Regió 7, 07/11/2009
Algú va dir que el segle XXI seria el segle de la intel·ligència i que, per tant, cal preparar els joves perquè s'adaptin a aquest món cada vegada més tecnificat. D'acord. Però alerta amb confondre intel·ligència i cultura. Intel.ligència significa saber fer funcionar les neurones i els ordinadors. En altres moments de la història, la tècnica ha servit per alliberar-se de l'obscurantisme, però ara -també algú ha dit- s'està convertint en la seva mateixa essència. Què volia dir, si no, Octavio Paz quan afirmava que "avui l'únic obscurantisme viu en el progrés"?
La missió de l'escola és integrar els nens en un món que és molt més vell que ells. Ensenyar, diu Alain Finkielkraut, consisteix a teixir llaços entre els vius i els morts. Malauradament avui ja ningú no parla de transmissió de coneixement, sinó de comunicació, de la qual les noves tecnologies esdevenen el fetitxe.
D'altra banda, a mesura que el llibre desapareix del nostre horitzó quotidià, la llengua s'empobreix. L'escola, en comptes de resistir-se a aquesta tendència, més aviat la legitima. Fa uns anys als nens se'ls convidava a aprendre llengua, a submergir-s'hi, ja fos fent-los redactar tota mena de textos, incitant-los a l'argumentació oral o a la lectura i memorització de poemes. No en va els poetes són els qui millor coneixen la llengua. Ara als alumnes se'ls diu: "engega l'ordinador i vés fent". Des del primer moment es prefereix la comunicació -encara que sigui autista- a la transmissió.
Si a Finlàndia, panacea escolar on tots voldríem emmirallar-nos, tenen dos ordinadors per aula, quin és l'objectiu de disposar de tants ordinadors com alumnes? Els ordinadors no ens faran més savis en res, entre altres raons perquè són incapaços de resoldre cap problema que no hagi estat resolt en la seva absència.
Sospito que els alumnes criats a l'entorn del tòtem informàtic continuaran sent igualment incompetents en matemàtiques i llengua, si bé milloraran en automatisme, això sí, que no és el mateix, però, que autonomia personal.
De fet, per què entestar-nos a mantenir els llibres si ja ningú no parla com un llibre? Allò que cal, segons totes les veus, és canviar el xip i tenir un milió d'amics al Facebook.
Jordi Estrada, Hi havia una vegada un llibre, Regió 7, 07/11/2009
Comentaris