L´aprofitat i la comunitat moral.

Al repte que li proposen els alumnes sobre si és possible un criteri moral general (escena 2), el Senyor Ibarra respon: “Una cosa és segura, i és que les altres persones sempre s´indignen per una mala acció i la persona que l´ha fet té un sentiment de vergonya i de culpa”. De seguida Sebastià qüestiona al professor el caràcter universal del seu criteri moral; per exemple, la vergonya no és un sentiment generalitzat: “aquest criteri de vegades no funciona, hi ha gent que fa el mal i mai no se sent culpable”. El Senyor Ibarra respon amb una distinció: cal distingir entre la persona moral i el pocavergonya. La persona moral reacciona sempre amb indignació quan és testimoni d´una acció dolenta realitzada per un altre i amb vergonya o culpa quan és ell qui la fa o la pretén fer (“en el sentiment de culpa s´anticipa la indignació dels altres”). El pocavergonya, en canvi, no sent el mínim remordiment quan enganya, roba o fa patir un altre. Aquest criteri classifica les persones en dos arquetips humans: qui té vergonya i qui no la té. Qui té vergonya procura no provocar el rebuig dels altres, ja que la indignació dels altres dispara el sentiment del rebuig a si mateix, de la vergonya que sent o sentiria per ser objecte de la reprovació dels altres. Qui no té vergonya pot simular la seva indignació quan són els altres els que actuen malament, però no es pot esperar que es censuri ell mateix perquè realment el que pensin els altres tant se li en fot.
Si la moral depèn de sentiments, la conducta moral dependrà de la subjectivitat del subjecte i de la seva sensibilitat o gust moral. Però la indignació o la culpabilitat només funcionen com a criteri moral si són reaccions compartides. Per tant, més que subjectius els sentiments morals són intersubjectius. El pocavergonya es caracteritza per la seva incapacitat “psicològica” de comprometre´s a respectar un sistema recíproc d´exigències, dit d´una altra manera: de limitar el seu interès propi per respecte als interessos dels altres. Ell es beneficia dels avantatges de viure en una comunitat basada en la reciprocitat. Ell rep perquè els altres confiadament esperen que aporti alguna cosa, però no ho farà, tan sols intentarà fingir que ho fa per quedar bé o per no perdre el crèdit dels altres.
Els sentiments morals expressats en els judicis que es fan sobre el bé i el mal dels comportaments nostres i dels altres són la manifestació més palpable de les regles morals que un grup d´individus (una societat, una comunitat moral) ha interioritzat com a criteris que han de limitar la nostra llibertat. Segons Tugendhat, no pot haver realment indignació si la resta de membres de la comunitat moral no s´indignen davant la mateixa acció.
Una bossa d´escombreries deixada al mig del passadís només pot provocar la meva indignació si prèviament la comunitat a la que pertanyo ha decidit que aquest acte és un acte reprobable. D´altra banda, la persona que ha comès aquesta falta sent la indignació com una sanció i per tant se sent avergonyida només perquè se sent un integrant d´una comunitat. Qui simula pertànyer a la comunitat però no comparteix els mateixos sentiments, se n´aprofita del beneficis que comporta viure en un entorn moralitzat (segurament mai no trobarà bosses d´escombreries pels passadissos ni restes de menjar i begudes per l´entorn del seu apartament) però no contribueix en res perquè es respectin les normes comunes (ell de tant en tant deixarà la bossa d´escombreries al mig del passadís i llaunes de cervesa sense importar-li el que diu la regla general consensuada pels seus veïns). Aquest és el motiu perquè no abandona la comunitat moral, en cap altra comunitat podria aconseguir tants guanys amb una inversió personal tan minsa.

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 5), Gedisa, Barna 2001

Ernst Tugendhat, Diálogo en Leticia, Gedisa, Barna 1999

Ernst Tugendhat, El problema de una moral autónoma, Antropología en vez de metafísica, Gedisa, Barna 2008

Javier Sádaba, Diccionario de Ética, Planeta, Barna 1997