Quan la carn es va fer verb.


L´Àlvar explica als seus companys la ràbia que va sentir quan el seu oncle no va complir el que li va prometre: portar-li al camp de futbol si treia un set de matemàtiques (escena 2). El pare del Manel afirma que el compliment de les promeses és un pilar de la convivència. Tots depenem del altres per aconseguir els nostres fins (escena 3). Si faltem als nostres compromisos, la confiança, aquesta argamassa que ens manté units als altres, es debilita, es deteriora, desapareix. “Una societat on mentir fos la regla i dir la veritat l´excepció no duraria gaire. L´activitat cooperativa seria limitada o inexistent” (M. P. Lynch). “Al cap i a la fi, ¿com una societat que no es preocupa per la veritat podria emetre judicis i prendre decisions ben informades sobre la manera més adequada de gestionar els seus assumptes públics? ¿Com podria florir, o tan sols sobreviure, sense tenir prou coneixement sobre els fets rellevants per assolir els seus objectius i afrontar amb prudència i eficàcia els seus problemes?” (H. G. Frankfurt)
Hi ha qui va més enllà a l´hora de valorar els efectes benèfics del compliment dels nostres compromisos. La promesa complida va més enllà dels seus valors sociològics, perquè els transcendeix. Té a veure amb un acte fundacional. Un acte que canvia la manera de concebre l´ésser humà. És ni més ni menys que el pas de l´espècie humana de l´univers natural a un univers propi, exclusiu, específicament humà: l´univers moral.
Aquest acte coincideix en el temps amb el fet de donar valor a la paraula. Quan algú se li reconeix com a “home de paraula” significa que aquest ésser s´identifica amb el que ha dit. Ser home de paraula o tenir paraula significa mantenir-la peti qui peti, aguantar-la malgrat les adversitats i que el millor sembla que seria cedir als nostres impulsos vitals. En el moment en què la carn es va fer verb, paraula, la humanitat va aconseguir alliberar-se de les determinacions de la naturalesa. Aquesta emergència, inexplicable encara avui en dia, donà lloc a la singularitat humana: un ésser que és capaç de contrariar les exigències naturals. Cap altre ésser viu és capaç de fer callar durant uns moments els seus instints vitals. Només l´ésser humà gràcies a la paraula donada pot resistir-se a la biologia. La fermesa en expressar allò que es pensa i fer allò que s´ha dit implica no una continuïtat sinó una ruptura, un salt en l´evolució de l´espècie on els imperatius naturals deixen pas als imperatius morals. La paraula forma i estructura el caràcter i la consciència morals. Quan la paraula deixa de ser pura xerrameca apareix el sentiment moral, justament en el moment en què el darwinisme comença a trobar-s´hi a disgust (Víctor Gómez Pin).

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 4), Gedisa, Barna 2001
Víctor Gómez Pin, El hombre, un animal singular, La esfera de los libros, Madrid 2005
Harry G. Frankfurt, Sobre la verdad, Paidós, Barna 2007
Michael P. Lynch, La importancia de la verdad, Paidós, Barna 2005

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"