Present i futur de l'economia africana.

 L'Àfrica subsahariana, durant molt de temps considerada un cas perdut, està experimentant el seu millor creixement des dels anys immediatament posteriors als processos d'independència. Els ingressos inesperats procedents dels recursos naturals hi han ajudat, però la bona notícia també val per als països que no són rics en recursos naturals. Des de mitjans dels 90, països com Etiòpia, Ruanda i Uganda, entre d'altres, han crescut al ritme de taxes pròpies de l'Àsia oriental, i els empresaris i dirigents polítics de l'Àfrica desborden entusiasme sobre el futur del continent.

La qüestió és si aquests resultats es podran mantenir. Fins ara, el motor del creixement ha sigut una combinació de recursos externs (ajuda, alleujament del deute o beneficis inesperats gràcies als productes bàsics) i la fi d'algunes polítiques negatives. La productivitat interna ha rebut un gran impuls gràcies a l'augment de la demanda de béns i serveis interns i a un ús més eficient dels recursos. L'interrogant és d'on vindran els augments futurs de productivitat.

El problema subjacent és el de la debilitat de la transformació estructural d'aquestes economies. Els països de l'Àsia oriental van créixer ràpidament perquè van reproduir, en un marc temporal molt més curt, el que els països actualment avançats van fer a partir de la Revolució Industrial. Van convertir els seus agricultors en treballadors de manufactures, van diversificar les seves economies i van exportar productes cada vegada més complexos.

A l'Àfrica s'estan donant poques característiques d'aquest procés. Com han dit investigadors del Centre Africà per a la Transformació Econòmica d'Accra (Ghana), el continent "està creixent ràpidament i transformant-se lentament".

En principi, una industrialització que suposi un gran ús mà d'obra té moltes opcions. Un fabricant xinès de sabates, per exemple, paga als seus treballadors etíops la desena part del sou dels treballadors que té al seu país, i pot augmentar la productivitat dels treballadors etíops fins a la meitat o més dels nivells xinesos mitjançant formació interna. L'estalvi en costos laborals compensa de sobres altres costos marginals propis del medi africà, com per exemple unes infraestructures deficients i la paperassa burocràtica.

Però els números totals revelen una història preocupant. Menys del deu per cent dels treballadors africans troben feines en manufactures i d'aquests només una diminuta fracció -un 1 per cent- en troben en empreses modernes del sector estructurat de l'economia que compten amb la tecnologia apropiada. Resulta descoratjadora l'escassedat de millores en aquest sentit, malgrat les elevades taxes de creixement. En realitat, l'Àfrica subsahariana està menys industrialitzada avui que als anys 80. La inversió privada en les indústries modernes, en particular les de productes comercialitzables no relacionats amb els recursos naturals, no ha augmentat, i continua sent massa petita per sostenir la transformació estructural.

Com passa a tots els països en desenvolupament, els agricultors de l'Àfrica estan acudint en massa a les ciutats i, no obstant, com demostra un estudi recent del Centre de Creixement i Desenvolupament de Groningen, els migrants rurals no acaben en indústries manufactureres modernes, com va passar a l'Àsia oriental, sinó en serveis com per exemple comerços minoristes i de distribució. Encara que aquests serveis tenen més productivitat que gran part de l'agricultura, no són tecnològicament dinàmics i s'han anat quedant endarrerits en relació a l'avantguarda mundial.

Pensem en Ruanda, un país amb una història d'èxit molt comentada, el PIB del qual ha augmentat ni més ni menys que un 9,6% a l'any de mitjana des del 1995 (amb un augment anual dels ingressos per habitant del 5,2%). Xinshen Diao, de l'Institut Internacional d'Investigacions sobre Polítiques Alimentàries, ha mostrat que el motor d'aquest creixement van ser els serveis no comercialitzables: sobretot la construcció, el transport i els hotels i restaurants. La major part de la inversió prové del sector públic, i la major part de la inversió pública està finançada amb donacions estrangeres. L'ajuda estrangera ha fet que el tipus de canvi real pugés, cosa que ha agreujat les dificultats afrontades per les manufactures i altres productes comercialitzables.

En citar aquestes dades, de cap manera pretenc treure importància als avenços aconseguits per Ruanda en la reducció de la pobresa, que reflecteixen reformes en matèria de salut, educació i ambient normatiu general. Del que Ruanda i altres països africans estan faltats és d'indústries modernes de productes comercialitzables que puguin fer de motor intern per augmentar la productivitat.

El tret predominant del paisatge econòmic africà -un sector no estructurat, compost de microempreses, producció domèstica i activitats no oficials- està absorbint l'augment de la força de treball urbana i està fent de xarxa de protecció social, però en vista dels estudis esmentats resulta evident que no pot aportar l'imprescindible dinamisme productiu.

Els optimistes diuen que el costat positiu de la transformació estructural africana no ha aparegut encara (però apareixerà) a les dades macroeconòmiques. Potser tenen raó, però si s'equivoquen, l'Àfrica podria tenir dificultats greus en els pròxims decennis.

La meitat de la població de l'Àfrica subsahariana té menys de 25 anys. Segons el Banc Mundial, cada any cinc milions de persones fan 15 anys, "fan el pas de la infància a la vida adulta" i, amb la lentitud de la transformació estructural positiva, durant la pròxima dècada només un de cada quatre joves africans trobarà feina fixa com a treballador assalariat, i només una petita part formarà part del sector de les empreses modernes.

Dues dècades d'expansió econòmica a l'Àfrica subsahariana han fet augmentar les esperances de la població jove d'aconseguir bones feines, però no han fet augmentar gaire la capacitat de fer-les realitat. I això adoba el terreny de les protestes socials i la inestabilitat política. Els dirigents polítics africans farien bé d'esforçar-se a augmentar les taxes de transformació estructural i de reducció de l'exclusió social.

Dani Rodrick, De debò l'Àfrica s'està transformant?, Ara, 12/02/2012