Les armes biològiques de la cooperació.
Hi ha una cosa que comparteixen tots els éssers vius: la il·lusió per seguir vivint. D'aquí ve potser la universal prioritat del que és propi per damunt del que és aliè i el recel amb què un individu viu es mira d'entrada qualsevol veí. Inicialment s'imposa la competència, però quan aquesta passa de mida viure es pot convertir per a alguns en una missió penosa amb alt risc de fracàs. Sorgeix llavors un mecanisme poderós i recurrent: la cooperació. Passa, per exemple, quan certs individus desesperats decideixen col·laborar per crear una nova individualitat més ben preparada per lidiar contra la incertesa que els ha tocat. Si els individus són similars entre si, el resultat és un col·lectiu amb un grau d'individualitat que pot ser baix (com una manada), alt (com un formiguer) o màxim (com un organisme pluricel·lular). Si els individus són molt diferents, el fenomen s'anomena simbiosi i la cooperació pot cristal·litzar en una individualitat tan forta i irreversible com els líquens (engendrats per fongs i algues).
Molts paràsits
desapareixen per no trobar la manera de negociar amb els seus hostes, és
a dir, per la seva incapacitat per pactar a temps una situació
intermèdia de benefici mutu, o sigui, per no saber reconvertir a temps
el seu parasitisme en una simbiosi. Durant milers de milions d'anys el
planeta va estar habitat només per bacteris i l'evolució no va fer la
següent gran passa fins que diferents tipus de bacteris van firmar
acords d'íntima i irreversible cooperació. És la simbiogènesi, gràcies a
la qual va aparèixer la cèl·lula amb nucli i, amb ella, el camí cap a
les plantes i els animals.
Aquesta tendència, segons la qual
individus en crisi cooperen per inventar una nova individualitat viable,
explica en part la fabulosa diversitat que actualment admirem. En els
seus primers arguments, el darwinisme conjugava el verb competir amb
cert entusiasme, però avui sabem que l'evolució no només funciona a cop
de ferotges competències sinó també de sofisticades cooperacions. La
competència afila les armes, arriba als límits, traça fronteres, inventa
tàctiques, però deixa la cuneta del camí plena de víctimes.
La
cooperació, en canvi, inventa noves armes, allunya els antics límits,
difumina fronteres i explora estratègies innovadores, tot i que, això
també, a l'elevat preu de sacrificar alguna identitat ancestral. La
següent pregunta és: ¿què ha pesat més en els més de 3.000 milions
d'anys d'evolució, la competència o la col·laboració? La competència, es
diria, precedeix la cooperació, però a la llarga la segona és més
estable, eficaç i sostenible que no pas la primera.
El dilema
entre competència i cooperació es replanteja, per selecció cultural, en
la convivència humana. ¿Com podem decidir en cada cas si hem de competir
o cooperar? ¿Com hem de tractar el company, el col·lega, l'adversari…?
¿Les empreses competeixen més que col·laboren? Les farmacèutiques, les
editorials, les orquestres, les nacions, les ciutats, els serveis
secrets, les universitats, els artistes, els polítics, els professors o
els alumnes… ¿què fan més, competir o col·laborar? L'instint i els gens
demanen competència. La intel·ligència i la memòria, més aviat
col·laboració. ¿I els científics? En principi, tot científic es
beneficia del guany de coneixement, procedeixi d'on procedeixi.
L'estratègia de la investigació científica a través dels temps i de les
cultures només pot ser de col·laboració. Però a vegades la tàctica
contradiu l'estratègia i no és poca la competència que emergeix entre
universitats, entre grups d'investigació d'una mateixa universitat, fins
i tot entre els membres d'un mateix grup d'investigació. Existeix tant
la competència sana i virtuosa com la col·laboració malaltissa i
viciosa, sí, però ¿què pesa més en l'adquisició de nou coneixement,
competir o col·laborar?
En el món de la ciència es poden trobar
exemples de tots els colors. Un dels casos més notables va ser
protagonitzat per dos científics que van començar cooperant i
admirant-se mútuament però van acabar per avorrir-se en una de les
rivalitats a la vegada més productiva i vergonyosa de la història de la
ciència. Els paleontòlegs O.C. Marsh i E.D. Cope es van
disputar el títol de pare dels dinosaures americans coincidint amb
l'èpica i cinematogràfica conquista de l'Oest. Entre tots dos van
arribar a definir 142 espècies noves de dinosaures, però va ser a costa
d'arruïnar les seves vides espiant, subornant, robant i fins i tot
destruint fòssils, obsessionats com estaven per desprestigiar-se l'un a
l'altre. La construcció de la física quàntica, en canvi, a principis del
segle passat, va ser un bellíssim exemple de cooperació entre grans
pensadors: Planck, Einstein, Bohr, Schrödinger, Heisenberg, Born, Dirac...
Jorge Wagensberg, Competir o col.laborar, el periodico.cat, 11/01/2014
Comentaris