L'ètica, entre la universalitat i la prudència.

Totes les persones del món. Quan pensem en termes ètics, ho fem de manera universal. Així està construïda la nostra moral: reciprocitat, coherència i inclusió de tothom. Els estats són divisions contingents que proven de contenir les consideracions ètiques. L’ètica és intolerància del que no és mai permissible, és intransigència i, per tant, no respecta les fronteres dels països.

Però l’ètica és també prudència. Ho trobem a Aristòtil. Per copsar la humanitat cal jutjar a partir del context, els costums, la ciutat. Si ens atenim al que podem observar, constatem que la definició de ciutadà pressuposa, en part, que hi ha persones que no són ciutadans. No tothom és ciutadà de Sant Cugat del Vallès o de Barcelona. Els turistes, per exemple, no són ciutadans: vénen, es dutxen als hotels de la ciutat, mengen en restaurants qualssevol, passegen i se’n van. No tenen dret a vot i molts tampoc no podrien treballar sense el permís corresponent. Els turistes són forasters, gent que no és d’aquí i que, encara que s’hi quedés, no ho seria immediatament.

La ciutat conté alhora tot el cosmos. Hi ha molts barris en què el color local és d’origen forà. L’urbs és indret de diversitat. I la resistència a la barreja és expressió d’un desig que la realitat ja no pot satisfer, és estretor de mires. Qui es nega a incloure la diversitat perquè la tem és poc realista i menys idealista encara. Els seus ideals s’arrosseguen per les fronteres nacionals. La seva justícia és només política.

La ciutat, però, no té potestat per governar les seves fronteres. Ho fa l’Estat, que percep els nostres veïns del sud com a amenaça. La premsa, fins i tot la que mai no ho hauria fet, ens prevé del perill que s’apilona als peus de la gegantina i perillosíssima reixa. Per acabar de reblar el clau, el govern admet haver disparat contra persones il·legals, com si fos un acte legítim i acceptable.

Avui, però, la defensa de la sobirania nacional no pot obviar les consideracions de caràcter ètic. Fins i tot els exèrcits es justifiquen per la seva finalitat humanitària. I, tot i que potser en molts casos sigui una hipocresia, és també un signe dels temps que no poden desconèixer els policies quan impedeixen amb uns mitjans desproporcionats que uns immigrants creuin la frontera.

Els recents fets a la frontera africana d’Espanya ens fan pensar en l’arbitrarietat de les discriminacions polítiques. El món està (des)organitzat en estats que solen tenir com a preocupació principal el benestar dels seus ciutadans i la defensa de la sobirania. L’ètica, com deia, no es deté necessàriament en la frontera. Diguem que l’ètica és apàtrida i es cola de contraban a través de les duanes més impermeables. L’ètica és internacionalista, cosmopolita, i només la política que li segueixi el pas estarà a l’altura de l’ideal democràtic modern.

Convé, esclar, no deixar de tocar de peus a terra. Però això no ha de significar per força que esbiaixem el nostre esguard a favor dels interessos nacionals, que ens deshumanitzem. Els crítics de l’humanisme, que són molts, sostenen que la humanitat no existeix, o ja no existeix, que només hi ha dispositius de poder que cal combatre, i que les raons són estèrils si no van acompanyades de la repressió. Els antihumanistes només veuen poder i força, violència emmascarada, que és justificada a posteriori amb raons que són romanços.

A aquests crítics de la cultura els manca la justificació de la seva indignació. La clau són els drets, i és que la nostra, com va deixar escrit Norberto Bobbio, és l’edat dels drets. Uns drets positius i que, com a tals, han estat referendats per institucions polítiques, nacionals i internacionals. Uns drets que són fruit de lluites. D’aquí que no convingui creure que sobreviuran tant sí com no en contextos crítics, com sembla que està esdevenint el present.

Uns drets que són un escut que protegeix tots els individus, tant se val d’on vinguin. Un escut que projectem en els altres, que són congèneres nostres. I que, com a ciutadans del país, volem que sigui efectivament tutelat per les institucions que ens representen. Es tracta de la dignitat, fugissera i contundent alhora.

Sembla com si fos la intenció de l’Estat crear inquietud a propòsit dels immigrants. No és res més que l’habitual finta política consistent a posar l’èmfasi en la seguretat fins a fer repetir als ciutadans que el veritable problema és la inseguretat. El govern sembra les llavors de la xenofòbia per recollir-ne després els brots verds en forma de vots.

Geogràficament i políticament, a Espanya li ha tocat de ser el bastió d’Europa. Convé que ens demanem si pot ser-ho de manera més digna, i què estem disposats a fer perquè així sigui.

Daniel Gamper, Totes les persones, Ara, 22/02/2014