Naturalesa, canvi i identitat.

L'intrús observa fluir l'aigua. Durant l'estona llarga que fa que està assegut a la mateixa pedra, la llum ha anat arrencant punts brillants en el corrent, ara aquí, ara allà. És curiós: mirant la superfície de l'aigua no és capaç de percebre com canvia la llum; per a això ha de recordar com era la mateixa escena només un minut abans (el mateix passa en una posta de sol: la memòria sap que la llum està canviant, però el cervell no és capaç de percebre-ho en directe). El rumor de l'aigua es fon amb el de la brisa bufant a través de les frondes dels arbres de ribera.

El pensador observa les protuberàncies capritxoses, romes, sense espuma ni turbulències, que es formen a la superfície de l'aigua. No semblen seguir cap pauta i l'observador pensa que la superfície potser és un duplicat negatiu del fons, és clar: si al fons hi ha una roca, llavors en el punt on la vertical del lloc intersecta la superfície apareix una depressió: el cabal es conserva (a menys secció, més velocitat). I viceversa: una gepa permanent d'aigua a la superfície denuncia una depressió al terra del riu. La capritxosa distribució estacionària de turons i valls d'aigua a la superfície és, doncs, una rèplica invertida de la capritxosa distribució de pedres i buits que hi ha al fons del riu: una dinàmica espacial congelada en el temps.

El pensador es fa la reflexió que l'aigua sembla cremosa i conclou que la textura és el tacte de la vista. Aigua cremosa… ¡quina paradoxa! El pensador somriu al recordar que Herman Melville la utilitza molt aquesta expressió quan descriu la superfície del mar a Moby-Dick, la novel·la que va devorar una vegada i una altra durant la seva joventut. El temps corre llepant les pedres immòbils del fons. L'aigua flueix, sí, però les seves formes es mantenen. Flueix la matèria, persisteix la forma. ¿No és això la identitat?

El passejant es concentra a no moure ni un múscul per no delatar prematurament la seva presència: té l'esperança secreta de ser ell qui sorprengui algun confiat que acaba d'arribar, un ocell, una granota, un peix, una colobra, un ratolí… Potser, amb molta sort, fins i tot una llúdriga. El seu seient ara està en una petita platja fluvial més protegida del vent, on el riu s'eixampla i es pren un descans. Aquí la quietud permet endevinar els còdols a través de l'aigua. El corrent és màxim al centre del riu, però es desmaia cap als costats fins a aturar-se gairebé del tot a la vora. L'aigua és cremosa perquè, encara que ens costi admetre-ho, l'aigua també és viscosa. L'intrús es troba amb alguns usuaris del riu: dues libèl·lules en vol sincronitzat i una oreneta en temerari vol rasant bevent sobre la marxa.

El visitant recorda de sobte que el seu racó favorit és allà mateix, després del següent meandre, però per arribar-hi no li queda més remei que ficar-se a l'aigua fins als genolls i després escalar un petit barranc. El cor li fa un parell d'extrasístoles just abans de girar per l'últim racó. Feia almenys 35 anys que no tornava a aquell racó i ara és a només tres segons que aquell escenari privat de les seves soledats infantils aparegui davant dels seus ulls. Només es pot accedir al lloc amb una complicada operació que ell sempre ha mantingut en secret. En aquest tram del riu l'aigua entra amb presses, forma un remolí perfecte i tot seguit s'amanseix i es queda adormida en un toll profund de color verd fosc a l'ombra permanent de les seves dues parets verticals. Durant el temps que abraça tota la seva vida i tota la vida dels seus ancestres, el temps i l'aigua no han deixat mai de fluir. La probabilitat que una mateixa molècula d'aigua tingui una segona oportunitat per tornar a passar per aquí davant és en veritat molt petita, però ¡el remolí és el mateix que s'aturava a contemplar ara fa gairebé ¡70 anys!

I és llavors quan al professor li cau una idea: és ben possible que jo tampoc conservi ni un sol àtom dels que tenia al néixer. No obstant, tinc la intensa sensació que jo segueixo sent jo mateix. Fins i tot es pot assegurar que gran part del meu jo ja s'ha transmès al jo dels meus fills. L'home gran descobreix una vegada més que la matèria és un detall per sostenir l'essència de la forma. Es diu Erwin Schrödinger, és l'autor de l'equació de la llei fonamental de la mecànica quàntica i el pensador més polifacètic i fecund d'aquest miracle del coneixement ocorregut a Viena als anys 20 del segle passat. El físic austríac que llegia Unamuno i Ortega es va inspirar en el gran Boltzmann per preguntar-se per l'ordre en la matèria i per donar la idea que conduiria al descobriment de l'estructura de l'ADN, en Darwin per pensar la complexitat i en Demòcrit i els vedes per filosofar sobre la ment i la matèria.

Jorge Wagensberg, Flueix la matèria, es manté la forma, el priodico.cat, 08/02/2014