pensar a contracorrent (diccionari Reyes Mate)

Camus

A Albert Camus li està provant el centenari del seu naixement. Per tot arreu és celebrat com un gran escriptor i com un excepcional intel·lectual, si per això entenem el pensador que intervé en els assumptes del seu temps amb un just criteri moral. Però no sempre va ser així, i la memòria que ara es fa d'ell no hauria de perdre de vista l'agulló crític que tant va molestar llavors.

Camus va pensar a contracorrent. En un temps en què l'home culte compromès havia d'elegir entre comunisme o existencialisme, ell ni es va doblegar davant Stalin, com van fer tants intel·lectuals d'aleshores, ni va compartir l'ingenu voluntarisme de la joventut que es reunia al Boulevard de Saint Germain, a l'ombra de Sartre, creient-se els totpoderosos reis de la creació. Ell era un radical perquè anava a l'arrel, i l'arrel, Marx dixit, és l'home. Només li interessava l'home de carn i ossos, el que pateix i mor. Intentava comprendre'l i va lluitar contra la seva misèria sabent, com confessa el seu àlter ego, el doctor Rieux de La pesta, que la seva lluita se saldava amb una «interminable derrota».

En nom de l'empestat, del colonitzat o de l'estranger, va dir no a la història, encarnada en figures com el Proletariat, el Progrés, la Humanitat, la Religió o la Raça, davant les quals els seus contemporanis es van rendir incondicionalment. Va dir no a la història perquè no mereixia el sacrifici d'un sol ésser humà. El seu famós humanisme estava construït sobre un humanitarisme gens èpic però sí molt compassiu. «A més a més de la història -deia- hi ha el modest benestar, la passió de viure, la bellesa natural». No el van comprendre. Va ser acusat de burgès per no seguir el dictat de Moscou; de colonialista perquè no secundava els horrors que podien cometre's en nom de causes justes; de covard perquè a la Resistència contra el feixisme no ocupava les trinxeres que altres volien. L'hi deien gent notable, com Sartre, que solament es van sumar a la lluita quan París ja havia estat alliberat i que abans havien fet gala de sorprenents judicis frívols sobre el feixisme. I l'hi deien a algú que s'havia enrolat des del primer moment a l'Exèrcit francès, que es va dedicar a ajudar nens jueus a Orà i que es va sumar a la Resistència quan allò era un risc.

Camus tampoc va escamotejar el problema de Déu, i va adoptar una postura que incomodava tothom. «No crec en Déu, però no per això sóc ateu», deia Rieux. No volia caure en els tòpics de la irreligió i de l'anticlericalisme. Volia més aviat posar-se en el lloc del pare Paneloux, que creia en un déu totpoderós per preguntar-li com és que permetia tant de patiment. Ningú el podia entendre, ni tan sols el religiós, i  per això s'implicava en la feina de curació. La pregunta de Rieux és la de Job i la dels grans creients. Una pregunta sense resposta, però una pregunta que per a Rieux sí que valia la pena plantejar perquè tampoc ell podia acceptar com a natural el patiment de l'innocent. És la pregunta que fa algú que es rebel·la contra «l'ordre d'un món regulat per la mort». No hi ha en Camus orelles per al món religiós, però sí un sentit molt fi pel sagrat, com demostra el seu acostament al pensament de Simone Weil, que desconcertava propis i estranys.

Si al cap dels anys Albert Camus ha triomfat sobre els seus crítics, i si ens resulta tan contemporani, és per la seva fidelitat a l'home i a la terra. Li va tocar viure enmig d'una generació que, en política, va passar de la negació total a l'acceptació cega; i en literatura, del culte a l'art per l'art a la submissió més incondicional al poder. Camus va saber mantenir la seva sang freda en un mar de passions perquè mai va perdre de vista l'home real, més enllà de discursos i utopies. No li importava si l'home pensava bé o malament, ni tan sols si era innocent o culpable. El que l'angoixava era el seu patiment: «No pensem prou en el dolor. Hem de curar els que es puguin curar i després ja veurem qui té raó o no, o qui és culpable o innocent».

No és que tot li fos igual, al contrari. Però va posar l'accent no tant en la defensa de valors, ja siguin polítics o morals, com en el subjecte d'aquests valors. Les causes que va defensar no van ser mai al preu del patiment de ningú. I això val també per a ell mateix: va ser un moralista molt més que un defensor d'un determinat codi ètic. El que el va guiar per la vida i també en la seva escriptura va ser la sensibilitat contra la injustícia i no tant l'aplicació d'una determinada doctrina sobre la justícia. Aquest tarannà és el que a la llarga li ha permès sobreviure. El que explica la presència de Camus i l'absència de Sartre, per exemple, és que el primer va poder escriure que en l'ésser humà «és més l'admirable que el menyspreable», i el segon, que «l'infern són els altres».

Reyes Mate, Camus o la rebel.lió contra el patiment, el periodico.cat, 23/11/2013