Camus: "mai no he vist morir ningú per l'argument ontològic".



No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimensions, si l’esperit té nou o dotze categories, ve després. Es tracta de simples jocs. (...)

Mai no he vist morir ningú per l’argument ontològic. Galileu, que defensava una veritat científica d’importància, l’abjurà amb la major desimboltura quan va veure que posava en perill la seva vida. En un cert sentit, va fer ben fet. Aquella veritat no valia la foguera. Que la terra giri entorn el sol o al contrari, això és profundament indiferent. Per dir-ho sens embuts: és una qüestió fútil. En canvi, veig que molta gent mor perquè estima que la vida no val la pena de ser viscuda. En veig d’altra que, paradoxalment, es fa matar per les idees o o les il·lusions que li donen una raó per a viure (el que diríem una raó per a viure és, al mateix temps, una excel·lent raó per a morir) Crec, doncs, que el sentit de la vida és la qüestió més apressant. (...)

Mai no s’ha tractat el suïcidi sinó com d’un fenomen social. Ací, en canvi, plantejarem, per començar, les relacions entre el pensament individual i el suïcidi. Un gest com aquest es prepara en el silenci del cor, igual que una gran obra. El mateix home l’ignora. Un vespre, es dispara un tret o es llança a l’aigua. D’un administrador de finques que s’havia matat, van dir-me un dia que havia perdut la seva filla feia cinc anys, que havia canviat molt a partir d’aleshores i que aquella desgràcia “l’havia minat”. No podem desitjar una paraula més exacta. Començar a pensar és començar a ser minat. La societat té ben poca cosa a veure en aquests inicis. El cuc es troba en el cor de l’home. És aquí on cal buscar-lo. Aquest joc mortal, que mena de la lucidesa davant l’existència a l’evasió fora de la llum, és una cosa que cal indagar i comprendre.

Albert Camus, El mite de Sísif, edicions 62, Barna 1987 (traducció Joan Fuster i Josep Palàcios)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"