Camus: "mai no he vist morir ningú per l'argument ontològic".
No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament
seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena de ser viscuda és
respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres
dimensions, si l’esperit té nou o dotze categories, ve després. Es tracta de
simples jocs. (...)
Mai no he vist morir ningú per l’argument ontològic. Galileu, que defensava una veritat científica d’importància, l’abjurà amb la major desimboltura quan va veure que posava en perill la seva vida. En un cert sentit, va fer ben fet. Aquella veritat no valia la foguera. Que la terra giri entorn el sol o al contrari, això és profundament indiferent. Per dir-ho sens embuts: és una qüestió fútil. En canvi, veig que molta gent mor perquè estima que la vida no val la pena de ser viscuda. En veig d’altra que, paradoxalment, es fa matar per les idees o o les il·lusions que li donen una raó per a viure (el que diríem una raó per a viure és, al mateix temps, una excel·lent raó per a morir) Crec, doncs, que el sentit de la vida és la qüestió més apressant. (...)
Mai no s’ha tractat
el suïcidi sinó com d’un fenomen social. Ací, en canvi, plantejarem, per
començar, les relacions entre el pensament individual i el suïcidi. Un gest com
aquest es prepara en el silenci del cor, igual que una gran obra. El mateix
home l’ignora. Un vespre, es dispara un tret o es llança a l’aigua. D’un
administrador de finques que s’havia matat, van dir-me un dia que havia perdut
la seva filla feia cinc anys, que havia canviat molt a partir d’aleshores i que
aquella desgràcia “l’havia minat”. No podem desitjar una paraula més exacta.
Començar a pensar és començar a ser minat. La societat té ben poca cosa a veure
en aquests inicis. El cuc es troba en el cor de l’home. És aquí on cal
buscar-lo. Aquest joc mortal, que mena de la lucidesa davant l’existència a l’evasió
fora de la llum, és una cosa que cal indagar i comprendre.
Albert Camus, El mite de Sísif, edicions 62, Barna
1987 (traducció Joan Fuster i Josep Palàcios)
Comentaris