La moral segons David Hume.

Com es poden definir els principis de la moral que han de ser necessàriament universals i intemporals quan comprovem la diversitat d’opinions i modes que han experimentat al llarg del temps i la influència que hi han tingut les cultures i les civilitzacions? La França del segle XVIII i la Grècia del V aC són dues societats desenvolupades amb diferents valors i sistemes morals. L’homosexualitat i el suïcidi eren tolerats a Grècia i, en canvi, gens ni mica a França. La defensa de l’honor i la fidelitat al rei eren valors arrelats a França i quasi inexistents a Grècia. Quins són els conceptes i les idees que defineixen la moral i, per tant, són comuns en totes les civilitzacions?

Aquesta és la pregunta que es formula Hume, filòsof escocès del segle XVIII, que incorpora al pensament, potser com ningú abans, la utilitat i el pragmatisme de la idea.

Hume proposa dos conceptes per definir la moral i, per tant, la virtut. L’un és definir-la com aquella que es deriva de les qualitats que nosaltres mateixos voldríem que els altres ens atribuïssin. L’altre és seguir el llenguatge en allò que és un atribut reconegut i elogiat pels altres. Valent és percebut com un elogi, covard com un insult.

Proposa quatre categories que són les que han de ser l’essència de la virtut: que sigui útil per als altres, que sigui útil per a un mateix, que sigui agradable per als altres, que ho sigui per a qui la posseeixi.

Hi ha atributs que són bons en la mesura que van lligats a una “virtut”: la intel·ligència lligada a la maldat en reforça l’efecte, lligada a la bondat també. La intel·ligència per a la moral és, doncs, una qualitat dependent, que per ser-ho reforça l’efecte de la virtut.

La consciència humana de manera natural no pot suportar amb indiferència el patiment dels altres. La visió del patiment porta a l’acció per evitar-lo. Porta a l’afecte. Es pot concloure que la compassió és l’essència de la moral. Per a Hume una persona que no tingués aquest sentiment seria un “monstre”. Diu: “L’activitat de justificar la moralitat s’ha d’extreure de l’interès que té de l’existència d’una alternativa; que hi hagi alguna cosa contra la qual justificar-la”.

La moralitat no pot ser un sentiment personal, ha de ser una opinió compartida, un punt de vista comú. Però si tornem a les quatre preguntes que determinen una virtut haurem de reconèixer que estan totes influenciades per la cultura i l’educació. La raó, la racionalitat, ens proporciona una visió més real de l’Univers i dels fets que ens envolten perquè ens permet reavaluar la nostra realitat i per tant la utilitat de les nostres creences i comportaments. Podem així qualificar-les perquè podem preveure les conseqüències del que es respon a les quatre preguntes plantejades que defineixen, segons Hume, la virtut.

Hume combat les virtuts religioses per la seva inutilitat per al bé o la felicitat de l’home; en essència ens portarien a guanyar una millor posició en el més enllà, i partint de la incertesa de l’existència del més enllà, les considera un desaprofitament de recursos.

Defineix la moral a partir del benefici propi o dels altres. Fer quelcom desagradable des del punt de vista personal per millorar en “l’altra vida” no té per a Hume cap sentit des de la perspectiva del pragmatisme de la certesa, del que és real i no cregut, revelat o imaginat.

Aquest “sacrifici” és l’única manera que té l’home religiós de provar la força de la seva fe en Déu i en si mateix i, per tant, de demostrar ser diferent dels que no creuen. Això és per a Hume inútil perquè no està basat sobre el que és positiu per a un mateix i per al seu entorn. És de fet el pragmatisme del que és bo per a l’home social i individual el que hauria de definir la moral.

Hi ha un principi religiós que revolta especialment Hume: com és possible que per un error o una mala acció, un “pecat”, l’home, criatura insignificant, pugui ser condemnat per a l’eternitat. Torna al pragmatisme del pensador: ¿quina proporció hi pot haver entre una falta finita i un càstig infinit? Quin sentit pot tenir que del que és finit se’n derivi l’infinit?

La controvèrsia de Hume amb la religió el porta a proposar que tots els clergues tinguin un sou fix a càrrec de l’estat per evitar que facin proselitisme entre els ciutadans... Ja entén que la religió és socialment inevitable i proposa una solució per reduir-ne la influència.

El gran valor del pensament de Hume és que en lloc de caure en el relativisme i, a la fi, en l’escepticisme, busca mitjançant la raó una pauta de conducta moral que per ser-ho sigui útil per a l’home i la societat de manera universal. És la base del liberalisme que modula les revolucions francesa i americana i conforma el món on avui vivim.

Joaquim Coello, El pragmatisme i la moral, Ara 19/03/2017