Internet, mentida i ciència.

La internet figura a pràcticament totes les llistes de grans invents de la humanitat, juntament amb la roda, l’electricitat o els antibiòtics. Alguns fins i tot la consideren l’avenç més decisiu de la història per com està canviant radicalment les societats. No cal dir que té virtuts immenses, però també s’ha tenir present que part del seu gran impacte és degut a les coses negatives que arrossega. Una de les principals és que està redefinint la manera que tenim d’entendre i recordar els fets.

S’ha dit que internet s’està convertint en una nova forma de memòria, col·lectiva en lloc d’individual, i no necessàriament fidel als fets. Els usuaris compartim les nostres experiències, que es converteixen ràpidament en permanents i comunitàries gràcies a les xarxes socials. El problema és que no hi ha cap filtre que separi la realitat de la ficció. D’aquesta manera, la bona feina d’internet a l’hora de facilitar la difusió de dades es perd per culpa de la gran capacitat de generar desinformació que això comporta.

Aquest és el gran perill del segle XXI. Qualsevol cim que hàgim conquerit es pot enrunar ràpidament sota el pes de falsedats magnificades. El tema de les vacunes és el millor exemple de com promoure la ignorància i obviar la realitat pot costar vides. Però sense haver d’anar a aquests extrems, hem vist darrerament un eurodiputat polonès que ens volia convèncer de la inferioritat biològica de les dones o una publicitat mòbil que pretenia negar l’existència de certes variants de la sexualitat humana. Aquestes campanyes discriminatòries usen dades falses per recobrir-se d’una pàtina de credibilitat que, un cop introduïdes a la memòria col·lectiva d’internet, són difícils d’eliminar. Cinc minuts consultant les fonts adequades desmuntarien totes les fal·làcies però, per desgràcia, una gran part de la població no sembla capacitada per fer aquest petit esforç.

Els científics estem acostumats a haver de demostrar tot el que diem. Escriure un article explicant els darrers descobriments que hem fet, la principal forma de comunicació científica, és un exercici d’humilitat que hauria d’ensenyar-se a les escoles. Cada frase que hi escrivim ha d’estar recolzada per alguna dada, ja sigui publicada per altres grups o obtinguda per nosaltres, i hem de posar referències concretes a treballs anteriors (no val recórrer al «diuen que...») o presentar nous resultats. Si alguna conclusió no està fonamentada en una dada prou sòlida, un tribunal d’experts ens demanarà que la canviem o l’esborrem. Només a la part final de l’article, la discussió, se’ns permet proposar hipòtesis que incloguin una mica d’especulació, però tot i això s’espera que la lògica i la contenció segueixin imperant. Malgrat que a la ciència també hi ha enganys, aquestes normes fan que estiguin més controlats i s’acabin descobrint.

A la vida real aquestes mesures de seguretat no existeixen. Abans de la internet, el mal que podien fer els mentiders estava limitat al seu entorn immediat. Ara el seu abast és global. La demostració que la falsedat està guanyant la partida és que el poble ha escollit un mentider compulsiu per ocupar la posició política de més poder al món. Trump ens recorda constantment que la desinformació du a la victòria, un incentiu que pot abocar-nos a l’obscurantisme més absolut.

Ens costa acceptar que el món hi sortiria guanyant si adaptéssim els principis bàsics de la ciència a la nostra activitat social. Alguns curts de vista això ho interpreten com un signe de prepotència o de voler convertir la ciència en una nova religió. És molt més senzill: simplement es tractaria de regir-nos pel sentit comú i seguir un mètode que al llarg dels segles s’ha comprovat que funciona perfectament. La prova són tots els coneixements que ens ha proporcionat la ciència, fins i tot els que, si no s’usen amb cura, podrien acabar amb la civilització, com l’energia atòmica o la mateixa internet.

Instal·lar aquests principis durant l’educació primària potser reduiria la credulitat humana a uns nivells menys perillosos que els que estem veient actualment i frenaria l’auge de personatges tòxics com Trump i altres populistes que basen la seva capacitat d’atracció en fets alternatius, post-veritats o, com s’han anomenat tota la vida, mentides. Que ara disposin d’un poderós altaveu per amplificar les seves falòrnies requereix que contraataquem amb armes iguals de poderoses, i res ens pot proporcionar una protecció millor que abraçar el raonament científic en tots els àmbits de les nostres vides.

Salvador Macip, El verdader perill és la mentida, elpeiodico.cat 24/03/2017