La veritable revolució segons Zizeck.

La importància de Hegel. La situació que es va trobar Hegel és similar a la que tenim nosaltres avui. A Hegel li va tocar viure en un món postrevolucionari (en relació a la Revolució Francesa, 1789) que havia vist com la revolució, que havia aixecat tantes expectatives, va derivar aviat cap a la seva perversió: la guillotina. Tot i així, Hegel es va adonar que el llegat pervivia i la revolució, per bé que fracassada, seguia sent una possibilitat. Aquest va ser el seu últim triomf. El mateix que passa avui amb el comunisme en relació al col·lapse total que va viure en els seus últims anys. És en aquest sentit que soc hegelià: al capitalisme salvatge s’hi ha d’oposar el llegat del comunisme. També m’agradaria dir que sobre Hegel s’han fet massa caricatures. Quan parla del vol de Minerva en la seva filosofia del dret, d’això que la filosofia va tard, que alça el vol quan el procés de la vida ja s’ha donat, no està reclamant l’adveniment de cap estat totalitari. El que ve a dir és que només quan una època inicia el seu ocàs podem acabar de comprendre-la. I és en aquest moment que apareix la temptació totalitària de reduir el caos i el desassossec que genera un sistema que l’ordena. No és que Hegel ho defensi. Jo diria que el que fa és més aviat advertir-nos que pot passar això.

La revolució. Si un entén per revolució l’alçament exitós de les classes populars en la presa del poder, parlem d’un tòpic de l’esquerra que la dreta pot perfectament assumir com a propi. Per això la veritable revolució té a veure, primer, amb un canvi de les polítiques generals econòmiques i, segon, amb la progressió incansable de la transformació de la realitat l’endemà mateix d’haver pres el poder. No es tracta que la revolució triomfi. L’exigència és sostenir un canvi radical en el sistema d’organització social. Fins ara l’esquerra ha entrat massa vegades en el joc poc dialèctic amb el sistema: s’hi ha conformat envernissant lleugerament les seves estructures de poder (solidaritat, estat del benestar, etc.). D’això se’n diu esquerra liberal i aquesta és la seva tomba. La revolució és una manera d’estar al món, i per això ha de ser permanent i procurar que la gent que ha sortit al carrer vegi que els canvis pels quals s’ha mobilitzat es donen. Això exigeix un cert grau de violència en la revolució mateixa, potser no exactament física, però sí simbòlica. En aquest punt no cal ser fetitxistes de la democràcia, perquè moltes vegades és una manera vellutada de sufocar la dinàmica revolucionària. La revolució s’ha de revolucionar a ella mateixa una vegada i una altra, i aquesta és la seva paradoxa: parla de la possibilitat d’una cosa nova, diferent, però no sap exactament com trobar aquesta esperança.

L'esquerra i les classes populars. Treballar per a les classes populars d’una nació no ha de ser el missatge, sinó treballar en un sentit concret i directe per la transformació estructural de la realitat. En tant que el capital és global, entrar en els processos de transformació del capital en un país concret pot ser insuficient. Per això cal ser internacionalista. Aquesta és la diferència entre els populismes d’esquerra i els de dreta. Els primers recullen l’antiga idea de la internacionalitat transversal, dels processos d’emancipació. Els segons segmenten la idea d’“el poble primer” per acabar defensant el “nosaltres primer”. “ America first ”.

Donald Trump. L’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units és un símptoma molt perillós. En primer lloc, per la vulgarització de l’espai públic i la reducció del debat a un mer intercanvi de missatges a través de les xarxes socials, cosa que pel que sembla continua fent com a president (la qual cosa al mateix temps subjuga la possibilitat del debat públic a l’existència d’aquestes empreses privades destinades a l’ús privat). I en segon lloc per la manera obscena com s’expressen els continguts d’aquest debat. Trump és una catàstrofe ètica absoluta. La seva victòria comporta que a partir d’avui es patenti com a model d’èxit l’ús públic de rumors, referències morboses a la vida privada, insults i tota mena de desqualificacions. I, curiosament, això deixa l’esquerra en una situació paradoxal: en aquest punt del segle XXI és precisament ella, l’esquerra, la protectora de la decència moral de l’espai públic ordinari.

Biocràcia. Crec que avui ja no podem parlar de la biopolítica en el mateix sentit que ho feia Foucault. Per a ell, el principal element d’aquesta biopolítica era la disciplina i el sotmetiment del que és diferent al que és homogeni. Hi havia un sentit fonamentalment moral en la seva crítica. Avui dia el control és més aviat una invitació esclavitzadora a l’hedonisme: un ha de treballar per a la seva felicitat de manera incansable i tenaç, i voler-ne sempre més. A més, el sentit del que és biopolític ha canviat. El control és avui més físic que simbòlic: hi ha un veritable poder interessat a manipular biogenèticament i biosociològicament l’estructura del desig de les persones. I això obre les portes, òbviament, a la participació de poderoses empreses interessades en el desenvolupament d’aquest control fàctic del desig. Farmacològiques, per exemple, encara que no només. Hi ha altres models de control aparentment menys invasius (l’obsessió per l’esport, pel menjar sa, per l’equilibri biomèdic) igualment potents. Finalment, em sembla que existeix una altra diferència amb la perspectiva que tenia Foucault. El poder del que és polític en la vida de les persones és avui un control biocràtic anònim. Aquesta impersonalitat del poder efectiu és el que fa més difícil l’oposició. De fet, quasi podem dir que és la sublimació del poder. Hi ha un element d’antagonisme que vol amagar-se d’ell mateix, com el virus que apareix com a no nociu. Això és justament l’actual biocràcia.

Pessimisme moderat. El meu punt de partida és sempre pessimista per un simple motiu: qui és pessimista no té cap expectativa respecte a res. Això fa que de tant en tant es pugui sorprendre amb alguna cosa que sembla que trenqui el bucle de les coses. Podem, Syriza, Bernie Sanders o fenòmens socials d’aquest estil li permeten a un posar el pessimisme entre parèntesis. Temporalment, per descomptat, però és la dinàmica pròpia dels processos de revolució. Per contra, si un és optimista està condemnat a la decepció. I afegeixo: només si un és un pessimista no radical com jo pot tenir esperances de transformació.

Miquel Seguró, entrevista a Slavoj Zizeck: "Trump és una catàstrofe ètica absoluta", Ara 05/03/2017