Contra les eleccions (David van Reybrouk).




Les democràcies occidentals estan cansades. Els ciutadans ja no se’n refien, dels governants. Però l’origen de l’ avorriment i la desconfiança no s’ha de buscar en els polítics, com fan els populistes, sinó en el sistema. Les eleccions per votació ja no serveixen. Cal incorporar una quota de legisladors escollits per sorteig, com a l’antiga Grècia. I augmentar la participació directa mitjançant deliberacions obertes sobre els grans temes, també mitjançant la selecció aleatòria d’una part dels intervinents. Aquesta és la tesi del llibre Contra las elecciones. Cómo salvar la democracia (Taurus) que el flamenc David van Reybrouck acaba de publicar a Espanya després que hagi provocat cert soroll en altres països europeus.

En defensa de la representació a l’atzar, Van Reybrouck compara les eleccions amb l’acte de servir sopa amb un cullerot. La sopera és el país o la circumscripció, i el contingut és la societat. “Es pot utilitzar un cullerot normal, equivalent a un sorteig, o un cullerot amb foradets per emportar-te només una part de la societat, que és el que es fa amb el vot”. Aquest últim sistema és vàlid “mentre la gent hi confiï”. I així passava a l’Europa dels seixanta, segons va demostrar un estudi fet a Bèlgica: la gent aleshores no s’entusiasmava amb els afers públics, però la confiança en els escollits per gestionar-los era elevada. Ara, tot és diferent. “La gent parla cada vegada més de política a la taula. La passió política és molt alta i la confiança molt baixa”, afirma l’escriptor. El motiu és, segons el seu parer, que els electors no en tenen prou amb delegar i, si és el cas, castigar una vegada cada quatre anys. “Això no funciona i, per tant, ho hem de canviar”.

I per què uns individus escollits per sorteig ho farien millor i es corromprien menys que els sortits de les urnes? Perquè els primers “no necessiten sortir reelegits”, addueix Van Reybrouck, mentre subratlla que la meta no pot ser construir una democràcia perfecta sinó “una democràcia millor”. I també matisa que la seva proposta és de canvi gradual i de combinació entre el vot i el sorteig.

El politòleg belga té exemples empírics per recolzar la seva tesi. Entre aquests destaca la convenció que els irlandesos van organitzar fa dos anys per reescriure vuit articles de la Constitució. El més polèmic era el que havia d’instaurar (o no) el matrimoni homosexual. Hi van participar 100 persones: un president, 33 polítics i 66 ciutadans escollits a l’atzar. Al llarg d’un any, amb reunions d’un cap de setmana al mes, els delegats es van informar escoltant experts i afectats. Van Reybrouck recorda com un dels participants, un home de 76 anys, un dia es va aixecar i va confessar que fins aleshores havia pensat en els gais com a delinqüents. I és que, quan era petit, un home l’havia violat. Però va afegir que, després d’informar-se i escoltar els problemes dels homosexuals, havia entès que ells neixen així. I, al final, va formar part de la majoria que va recomanar legalitzar el matrimoni de persones del mateix sexe. “Així va ser com Irlanda, la catòlica Irlanda, va fer un pas endavant –mitjançant un ulterior referèndum amb un 62% de sís– mentre alhora la llibertina França passava un any d’inquietud política sobre aquest tema perquè no tenia en compte la gent”.

L’escriptor flamenc creu que totes les nacions haurien d’aprendre d’aquest i altres exemples a Irlanda, Holanda, Islàndia, el Canadà i Austràlia. “Per a un país com Espanya estaria bé que el Govern, una vegada a l’any, es reunís amb unes mil persones escollides a l’atzar per tractar un tema important en concret, com podria ser la desigualtat, la pol·lució, el sistema sanitari, les migracions, la qualitat de la democràcia”, llança Van Reybrouck. “Seria interessant per a l’ Executiu” saber què pensen els ciutadans entre dos comicis; això “l’ajudaria a prendre decisions en què la gent confiés”.

La desconfiança, igual com la confiança, és un camí d’anada i tornada, creu l’autor entrevistat per La Vanguardia. “Molts polítics tenen por dels ciutadans; pensen que són ximples i no estan capacitats per decidir”. Gran error, ja que com menys es prenguin seriosament la gent, més s’allunyaran de la societat, raona. Un exponent clar d’això va ser Hillary Clinton quan, en plena campanya, va dir que la meitat dels votants de Donald Trump eren “deplorables”. “No va poder dir res més ximple”, diu Van Reybrouck. “Perquè pots criticar Trump, però culpar els votants... Si vols dirigir un país, has de preocupar-te per tothom i per les seves inquietuds, no criticar els que no et voten”.

Sobre els referèndums, l’assagista creu que són “una mica millors que les eleccions” però, malgrat tot, “molt primitius”: mentre que en els comicis “tot es redueix a posar una creueta al costat d’un nom”, en els referèndums es marca un sí o un no. I afegeix: “Hi ha qui pensa que la democràcia pot millorar fent referèndums amb certa freqüència. Però fins i tot a Suïssa, on eren un instrument perquè la gent parlés amb el Govern, han acabat sent utilitzats pels populistes a favor dels seus interessos”. En tot cas, el problema principal és que “es pregunta als ciutadans sobre un tema sense saber si han estat pensant en la qüestió”.

En situacions com la de Catalunya, i amb l’avantatge de provenir d’un país on també es donen “fortes tendències separatistes” (entre els flamencs), Van Reybrouck assegura que no entén “com una decisió tan delicada com escindir una part d’un país es pot prendre a través d’un referèndum”. Per ell és com “fer cirurgia cardíaca amb una destral” perquè, contra la idea que una consulta redueix la distància entre els polítics i els ciutadans, en casos així un referèndum “pot crear un buit nou i més gran entre els que diuen sí i no”. I en democràcia es tracta de “gestionar conflictes” i aprendre a viure amb ells, “no de resoldre’ls”. Què passaria si Catalunya s’independitzés després d’un referèndum en què l’opció de la independència guanyés amb un 53% dels vots?, planteja. “Significaria imposar a la meitat de la gent una nova realitat amb la qual està en profund descontentament. No és un punt de partida encoratjador”, assenyala, tot i que admet que “òbviament són els ciutadans els que finalment han de triar”.

A més a més, l’analista esgrimeix que, “en un moment en què les grans companyies s’estan fusionant i creant enormes corporacions que adquireixen un immens poder”, no sembla adequat que les entitats polítiques es facin “cada vegada més petites i disperses”. Perquè “si les corporacions es fan cada dia més grans i els Estats més petits... qui acabarà guanyant?”.

Van Reybrouck admet que en Estats com Espanya, Itàlia i Grècia la “fatiga democràtica” ve clarament induïda per la crisi econòmica, que té “un impacte descomunal en la desconfiança”. Però, per argumentar la seva idea que les eleccions són una causa major de la pèrdua de confiança en el poder polític, recorda que en els últims anys la baixada és igual de profunda en països on la crisi ha estat, a judici seu ,molt més lleu, i cita Holanda, Dinamarca, Alemanya i el Regne Unit.

Però lluny de dissociar economia i política, l’autor de Contra las elecciones descriu la societat com un triangle amb tres vèrtexs: l’executiu, els ciutadans i el mercat. Durant els anys vuitanta i noranta la globalització i les decisions polítiques liberalitzadores “van transferir més i més poder als mercats”, de manera que fa temps que el triangle va deixar de ser simètric, afirma. Així que cal aconseguir que les corporacions tornin una part de la seva quota. “Però com es pot fer amb tanta desconfiança entre ciutadans i política? Si dos gossos es barallen per un os, al final és un tercer qui se l’emporta”. Per això resulta imperatiu, conclou, que entre els ciutadans i els polítics hi hagi una mínima confiança.

Fernando García, Democracia fatigada, La Vanguardia 27/02/2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.