Sempre és just tornar els deutes?

Els núvols, la comèdia d’Aristòfanes, tracta, entre altres coses, del deute. Estrepsíades, el protagonista, busca algú que l’ajudi a alliberar-se dels deutes que ha contret per satisfer la passió del seu fill pels cavalls. Això el porta a visitar els sofistes, representats aquí per un Sòcrates sense principis, un ridícul pensador de foteses.

L’actualitat d’Els núvols rau en la qüestió del deute. Els editors d’Aristòfanes ens indiquen que aleshores a Atenes eren usuals els litigis entre prestataris i prestadors. El protagonista de la comèdia, perseguit pels seus creditors, pretén defugir-los amb l’ajut de mentides i enganys, esgotant les maniobres de l’astúcia.

També avui, qui més qui menys, tothom viu endeutat. Bé collat pel diner plastificat a crèdit, bé vinculat per a tota la vida amb una institució bancària que periòdicament exigeix el pagament del capital i, esclar, dels interessos amb què s’han adquirit habitatges, cotxes o unes vacances molt o poc merescudes. Anem al banc, firmem un contracte que no sabem gaire bé quines implicacions té, i a partir d’aleshores el deute s’imposa ineluctablement, sense compassió ni paciència.

El contracte ens lliga amb el nostre jo futur. Firmem avui i paguem per sempre més. I no hi ha fugida, no hi ha alternativa, no hi ha res a fer, llevat de seguir pagant, fins i tot quan hem oblidat el dia que vam firmar els papers de la hipoteca, fins i tot quan ja ens han abandonat les il·lusions que vam creure que ens sobreviurien, fins i tot quan per pagar el préstec ens hem de treure el pa de la boca o esdevenir sensesostre i deixar de ser ciutadans en el sentit ple del terme.

Naixem ja amb el pecat original del deute. Ser ciutadà és participar d’un deute socialitzat. L’estat reconeix i garanteix els nostres drets com a contraprestació per aquest deute, públic i privat, que assumim amb l’existència.

Llevat dels que sempre se’n surten amb trampes o creativitat financera, la major part dels ciutadans no poden escapar dels deutes. El deute no és res que ens devem els uns als altres, no és un deure moral, sinó un imponderable, una realitat tan persistent com la força de la gravetat, que ens manté tocant de peus a terra encara que no vulguem, que ens retorna a la realitat quan crèiem que podíem aixecar el vol.

Cal, doncs, que ens preguntem si sempre és just tornar els deutes. Quan el crèdit ofega les energies vitals, quan els ciutadans perden la seva condició tenallats pel creixement exponencial dels interessos i de la consegüent angoixa, quan els bancs semblen més usurers medievals que institucions que han de contribuir al benestar general, aleshores potser quedem alliberats dels nostres compromisos.

El Sòcrates de La República, paladí de la justícia, sosté que hi ha ocasions en què és just no tornar els préstecs, si aquell que ens els va concedir ha enfollit i en farà un mal ús. Ara bé, a qui competeix de decidir-ho? Tant de bo poguéssim fer confiança als jutges, i esperar d’ells l’administració d’una justícia que transcendeixi la fredor contractual en nom de la dignitat.

És clar, però, que l’ordre social i l’imperi de la llei exigeixen el respecte dels contractes i el compliment de les promeses, i que la desobediència, civil o incívica, necessita una justificació ulterior que no pot estar basada només en els nostres interessos. D’això se’n diu estat de dret.

Ben mirat, i atès que les vides prestades de la ciutadania contemporània són un afer polític, potser el que cal és un nou Soló, el savi grec que va proposar una llei segons la qual el propi cos no podia ser pres com a penyora per l’impagament dels deutes. D’aquesta manera s’abolia la possibilitat que el prestador tingués dret a esclavitzar el prestatari que no pagava. Un nou Soló, és a dir, un nou legislador savi, rara avis en els temps que corren, que hauria de garantir que els insolvents i desposseïts, que aquells que han estat ensarronats per la lletra petita de contractes redactats amb mala fe, que tots els que perden la possibilitat de ser ciutadans perquè han de treballar (si tenen sort) per compte de prestadors sense contemplacions o per pagar un préstec que no han demanat, no perdin la dignitat.

Dignitat és poder exercir efectivament els drets de ciutadania, disposar de temps per reposar i cultivar l’ànima, no viure com a esclaus en un món de promeses de llibertat. Dignitat és avui que els culpables paguin els deutes.

Daniel Gamper, Vides prestades, Ara, 06/04/2014