Contingència humana i Déu.

Terry Eagleton, a La cultura i la mort de Déu, escriu: “No creure en Déu és un tasca molt més àrdua del que ens imaginem en general”. La història del secularisme consisteix a “erigir subrogacions de Déu”. Lluís Duch, en preguntar-se per què religió i política s’han fet inseparables al llarg de la història, apel·la a les peculiars condicions de l’ésser humà, que “a pesar dels importantíssims canvis socials i polítics del tres darrers segles, continua sent un ésser finit amb apetències d’infinit, la qual cosa introdueix una dada que resulta incontrolable per part de la raó instrumental”. L’home és un ésser contingent. D’aquesta precarietat, que és la seva creu existencial, emergeixen tant la religió com la política, dues formes de donar sentit a l’absència de sentit. Podem estar en desacord sobre si la vida té sentit o no, però tots sentim la necessitat de donar sentit a les nostres vides. La batalla il·lustrada per emancipar-se de la superstició va construir després noves formes de creença, i va edificar mites amb vocació redemptora: des del progrés fins al final de la història (i la plenitud de la humanitat). Fins i tot el diner ha estat consagrat com a ídol en la recerca desesperada de sentit per a les nostres vides. I el mateix Nietzsche, en anunciar la mort de Déu, va advertir que durant molts anys encara seria adorat en uns temples de caràcter gairebé funerari. Tanmateix, el pensament humanista sempre tindrà un repte al meu entendre irrenunciable: assumir plenament la contingència humana, sense cap vergonya de ser homes i només homes, en expressió de Joan Fuster. L’humanisme no és la mitificació de l’home per fer més suportable la seva condició, sinó l’acceptació d’un ésser que és tot experiència i que s’hi esgota. Eagleton té raó: no és una tasca fàcil. La contingència no dóna treva.

Josep Ramoneda, Qüestions d'emancipació, Ara, 16/04/2014