La interdisciplinarietat inevitable.

Decididament: la realitat no té cap culpa dels plans d'estudis que s'acorden a les escoles i les universitats. Per comprendre una cosa tan simple com la natació d'un peix en la seva plena complexitat, s'ha de tenir en compte la hidrodinàmica, la hidrostàtica, l'anatomia, la ictiologia, la fisiologia, l'etologia, l'ecologia, la bioquímica, la biologia evolutiva, la paleontologia, la termodinàmica, la simulació numèrica o la teoria del caos…

Però també és veritat que la interdisciplinarietat és possible gràcies a l'existència prèvia de disciplines. Ningú dubta de la conveniència del talent i del tarannà interdisciplinari, però pocs són curiosament els que s'arrisquen a trepitjar el relliscós i silvestre territori fronterer. El pensament interdisciplinari té un ben guanyat prestigi, perquè ha marcat la història dels grans avanços del coneixement, però el que s'entén menys és la desconfiança que genera el pensador intrús quan aquest és descobert rondant pels voltants d'una frontera.

El retret, no sempre explícit, als dos costats de la frontera, sona més o menys així: ¿i aquest on es pensa que va? Un químic poeta, per exemple, arrenca amb freqüència maldats del tipus «és un bon químic» per part dels poetes o «és un bon poeta» per part dels químics. Qualsevol activitat dedicada a l'adquisició de nou coneixement topa, tard o d'hora i des de terra endins, amb una resistència a la pràctica de la interdisciplinarietat, per més que ningú la discuteixi mai teòricament.

¿Què és una disciplina de coneixement? És una comprensió de la realitat que es distingeix per tres propietats: la complexitat d'allò que es pretén comprendre (un àtom, una cèl·lula, una ment, la convivència humana, la condició humana), el mètode emprat per elaborar la comprensió (el de la ciència, el de l'art, el de la revelació,…) i el llenguatge elegit per codificar i per transmetre la comprensió (la matemàtica, la pintura, l'escriptura). El coneixement pur no existeix i, precisament per això, la interdisciplinarietat és inevitable. El mètode científic serveix per tractar idees però no tant per capturar-les. Solament per això convé que el científic tingui en compte l'art i sigui sensible a les seves pròpies intuïcions (on una intuïció, per cert, no és més que una revelació de la seva pròpia ment).

El creador d'art és una persona del seu temps i a l'esperit del seu temps contribueix sobretot la ciència. L'artista que va pintar a Altamira, el que va treballar un gravat crònica a Mesopotàmia, Giotto anticipant el renaixement mentre surt de l'edat mitjana o Marcel Duchamp clamant l'art per l'art, pertanyen tots ells a la mateixa condició humana, però cada un pertany a un temps que és el seu. I resulta que el llenguatge també canvia. El tarannà interdisciplinari val la pena perquè la idea nova pot caure via contingut, via mètode o via llenguatge. Dalí es va nodrir directament del progrés científic, Cajal es va servir del dibuix i la fotografia com a primera aproximació a l'observació i a la comprensió. Però la relació entre diferents disciplines transcendeix no solament per les seves convergències; també per les seves divergències.

En ciència, el contingut estira el llenguatge. El que és prioritari és comprendre una nova complexitat, i si per fer-ho no n'hi ha prou amb el llenguatge disponible, llavors se'n busca un altre. En l'actualíssima teoria de les supercordes falten matemàtiques, i el màxim esforç fins ara ha estat construir un nou llenguatge. Però la matemàtica de la -en el seu moment- revolucionària teoria de la relativitat no era revolucionària. En el terreny de la ciència ningú s'escandalitza pel fet que la ciència nova utilitzi un llenguatge que no ho és. En art, al contrari, el llenguatge estira el contingut. A cap compositor actual se li acudiria presentar una partitura escrita amb el llenguatge barroc de Vivaldi o de Pergolesi.

Per tot això, es pot dir que la ment creadora pot exercitar el seu intrusisme fronterer de tres maneres. 1) Interdisciplinarietat per contingut. Per exemple: la bioquímica emergeix entre la biologia i la química perquè tot ésser viu és al mateix temps un ens químic. 2) Interdisciplinarietat per mètode. Per exemple: en el cubisme (curiosament és pla i en ell se segueix el lema agiteu la realitat abans d'usar-la) el Tot es desconstrueix en Parts en interacció per analitzar (del Tot cap a les Parts) o per sintetitzar (de les Parts cap al Tot). 3) Interdisciplinarietat per llenguatge. Per exemple: entre l'art rupestre i el renaixement (15 mil·lennis) ningú és capaç de pintar un volum 3-D sobre una superfície 2-D fins que Filippo Brunelleschi importa un potent llenguatge des de la matemàtica i l'arquitectura: la perspectiva cònica.

Així doncs, llarga vida al pensador intrús. 

Jorge Wagensberg, El pensador intrús, el periodico.cat, 05/04/2014