Foucault i la nova raó del món.

El Roto

Aquest any en fa trenta que va morir el filòsof Michel Foucault. En l'entrada que li va dedicar a Le dictionnaire des philosophes (1984), aparegut poc després de la seva mort, Maurice Florence deia que encara era massa aviat per apreciar la ruptura que havia introduït, des del 1970, en un paisatge filosòfic dominat fins aleshores per Sartre i per aquella que Sartre designava com la filosofia insuperable del nostre temps: el marxisme. Segur que molts dels primer lectors d'aquest diccionari van pensar que no era tan clar que encara fos massa aviat per valorar una obra que s'acabava de tancar de manera definitiva per la defunció de l'autor. Però Maurice Florence, en realitat un pseudònim del mateix Foucault, no anava del tot errat. Si més no, és indubtable que l'apreciació que es tendeix a fer de la seva obra ha canviat d'una manera notable en aquestes tres dècades. I, tot i que probablement Florence no ho havia previst, hi ha un fet que ha estat determinant en aquest canvi: la publicació, l'any 2004, sota el títol Naixement de la biopolítica, del seminari que Foucault va realitzar al Collège el curs 1979-1980, que inclou les úniques lliçons entre les que va impartir en aquesta institució, les que va dedicar a l'ordoliberalisme alemany de la postguerra i al neoliberalisme nord-americà, en què el filòsof va penetrar en els territoris de la història contemporània. 

Foucault va acabar d'impartir aquest seminari un mes abans que Margaret Thatcher guanyés les primeres eleccions i, per tant, gairebé dos anys abans de l'elecció de Reagan com a president dels EUA. El neoliberalisme de l'Escola de Chicago estava de moda en determinats cercles. Les seves teories tenien influents partidaris en el món acadèmic i mediàtic, però eren oposades a les que encara definien l'economia política dels països rics i només s'estaven experimentant a Xile, que havia estat ofert per Pinochet com a laboratori. En aquest context, les pàgines que Foucault va dedicar a la racionalitat neoliberal eren d'una gran clarividència.

Acostant-se a aquest fenomen amb unes armes metodològiques que havia anat afinant en altres batalles, Foucault va percebre abans que ningú la centralitat que la doctrina de capital humà tenia en el neoliberalisme i l'abast que podia tenir el fet que aquesta doctrina oferís la possibilitat de reinterpretar en termes econòmics molts dominis que, fins aleshores, eren considerats no econòmics i d'estendre a aquests dominis els esquemes d'anàlisi i els criteris de decisió propis de l'empresa. I també va apuntar la correlació entre aquesta reinterpretació i certes maneres de viure, de treballar i de relacionar-se amb els altres i amb un mateix.

Tot i que evidentment no han fet del seu pensament la filosofia insuperable del nostre temps, aquestes pàgines clarividents i pioneres han convertit Foucault en un lloc de pas obligat per a tota reflexió seriosa sobre un neoliberalisme que, per dir-ho amb el títol d'una obra recent, s'ha convertit en la nova raó del món.

Josep María Ruiz Simón, Foucault i el capital humà, La Vanguardia, 08/04/2014