Eichmann, un home normal i un dels més grans criminals del seu temps.

Sis psiquiatres havien certificat que Eichmann era un home “normal”. “Més normal que jo, després de passar pel tràngol d’examinar-lo”, es diu que havia exclamat un d’ells. I un altre considerà que els trets psicològics d’Eichmann, la seva actitu.df envers la seva dona, fills, pare i mare, germans i germanes i amics, era “no només normal, sinó exemplar”. I, per últim, el religiós que el visità regularment a la presó, després que el Tribunal Suprem hagués denegat l’últim recurs, declarà que Eichmann era un home amb “idees molt positives”. Darrera de les paraules dels experts en ment i ànima, estava el fet indiscutible que Eichmann no constituïa una cas d’alienació en el sentit jurídic, ni tampoc d’insània moral. (...) Encara pitjor, Eichmann tampoc constituïa un cas d’anormal odi envers els jueus, ni un fanàtic antisemita, ni tampoc un fanàtic de qualsevol altra doctrina. “Personalment” mai no tingué res contra els jueus, sinó que, al contrari, li assistien moltes “raons de caràcter privat” per a no odiar-los. Cert també que entre els seus més íntims amics s’hi trobaven fanàtics antisemites, com, per exemple, Lászlo Endre, secretari d’Estat encarregat d’assumptes polítics (jueus) a Hongria, que fou penjat a Budapest l’any 1946. Però aquestes amistats podien ser englobades en aquella frase tan usual que expressa certa postura social: “Per cert, resulta que alguns dels meus millors amics són antisemites”.

Però ningú li va creure. El fiscal no el va creure per raons professionals, és a dir, perquè el seu deure era no creure-li. La defensa va fer cas omís d’aquestes declaracions perquè, a diferència del seu client, no estava interessada en problemes de consciència. I els jutges tampoc li cregueren, perquè eren massa honestos, o potser estaven massa convençuts dels conceptes que formen la base del seu ministeri, per admetre que una persona “normal”, que no era un dèbil mental, ni un cínic, ni un doctrinari, fos totalment incapaç de distingir entre el bé i el mal. Els jutges preferiren concloure, basant-se en ocasionals falsedats de l’acusat, que es trobaven davant d’un mentider, i amb això no abordaren la més gran dificultat moral, i fins i tot jurídica, del cas. Presumiren que l’acusat, com tota persona “normal”, va haver de tenir consciència de la naturalesa criminal dels seus actes, i Eichmann era normal, tant més quan “no constituïa una excepció en el règim nazi”. Tanmateix, en les circumstàncies imperants en el Tercer Reich, tan sols els sers “excepcionals” podien reaccionar “normalment”. (pàgs 46-47)

El més greu, en el cas d’Eichmann, era precisament que va haver molts homes com ell, i que aquests homes no foren pervertits ni sàdics, sinó que foren, i segueixen sent, terriblement i terroríficament normals. Des del punt de vista de les nostres institucions jurídiques i dels nostres criteris morals, aquesta normalitat resultava molt més terrorífica que totes les atrocitats juntes, pel que implicava que aquest nou tipus de delinqüent –tal com els acusats i els seus defensors afirmaren repetidament a Nuremberg-, que en realitat mereix la qualificació d’ hostis humani generis, comet els seus delictes en circumstàncies que quasi li impedeixen saber o intuir que realitza actes de maldat.  (pàgs. 402-403)

No, Eichmann no era estúpid. Únicament la pura i simple irreflexió –que de cap manera podem equiparar a l’estupidesa- fou el que li predisposà a convertir-se en el més gran criminal del seu temps. (pàg. 418)

Hannah Arendt, Eichmann en Jerusalén, De Bolsi!llo, Barna 2010, traducción Carlos Ribalta.