Solitaris.


 

En una ocasió, Diderot va convidar l’abbé Galiani a passar amb ell uns quants dies al camp. Galiani, que tenia una gran admiració pels homes d’esprit, va anar-hi amb molt de gust. Però aquell mateix vespre, quan només havien passat unes quantes hores d’ençà de la seva arribada, Diderot va trobar-se’l fent les maletes que tot just acabava de desfer. Li va preguntar: “I ara, estimat abbé, ja voleu anar-vos-en?”. Galiani va respondre: “Que si me’n vaig? Odio a mort el camp, i em tiraria al canal si estigués condemnat a passar un quart d’hora més en aquest lloc. No ha calgut més temps perquè m’adonés de quina manera la felicitat d’un home difereix de la felicitat d’un altre”. Ell va tornar a París i Diderot, que era menys mundà, va romandre.

L’afició a la vida solitària, com la que menava Diderot al camp, posseeix una bibliografia fabulosa... escrita possiblement per éssers solitaris que s’avorrien —essent l’avorriment una garantia per a la gènesi de quasi totes les grans obres artístiques i literàries. Ara acaba de publicar-se a les Gàl·lies —que bo que seria que la Catalunya del Mig estigués confederada amb tot França, inclosa la Catalunya Nord!— una Histoire de la solitude et des solitaires, Fayard, 2013, a càrrec de Georges Minois, un historiador menor, però sempre ben documentat. Hi repassa la història de la solitud i els solitaris des de l’antiguitat pagana fins als nostres dies: l’autor suposa que mai a la vida no hi haurà hagut tants solitaris com ara, quan tothom disposa de tantes maneres de comunicar-se.

Com és sabut i hem comentat en altres ocasions en aquesta secció, a part els Diògenes de torn i les exhortacions dels clàssics llatins a viure tots sols en la pau campestre —beatus ille...—, els grans solitaris de la història d’Occident sempre seran els eremites i els anacoretes d’Egipte i Síria als primers segles del cristianisme: dendrites —que vivien dalt un arbre—, gimnosofistes —ara n’hi torna a haver, i també van despullats, però no del tot—, adamites i estilites reblaven el clau de la mitja soledat cenobítica per practicar un aïllament que fa basarda. Minois explica, amb molta gràcia, que aquests grans solitaris, com Antoni, Hilarió i Simeó del desert —vegeu el buñuel que fa al cas—, van pagar molt cara la seva tirada a la solitud, perquè, ungits llavors de santedat, i suposant tothom que eren taumaturgs a més de solitaris, la gent els visitava en multitud fins espatllar-los, ai las!, les seves pietoses intencions.

Mai no s’ha portat la solitud fins als extrems d’aquests cristians de les primeres centúries. Els medievals van tenir més aviat tirada a la vida monàstica —vida que els professors d’Humanitats aconsellen als seus estudiants, sense que els facin cas per no haver d’abraçar la castedat, més que la fe; els humanistes en parlaven molt —vegeu el De vita solitaria, de Petrarca, editada en català a Angle, 2011—, però no paraven de visitar-se entre ells i fer estada a corts papals i aristocràtiques; els il·lustrats, com Diderot, passaven temporades al camp, solitaris, però es delien per la vida a ciutat i les converses amb les dames parisenques. Els romàntics, ells sí, per culpa de Rousseau —el gran promeneur solitaire, responsable de les dietes ecològiques, un pelma si es compara amb Voltaire— van predicar l’aïllament a la manera mixta dels anacoretes i els herois; i ben entrat el XIX, i al XX, la soledat va perdre predicament, per bé que van quedar-ne mostres fefaents i entossudides: és el cas de Flaubert o de Kafka, aquest havent escrit: “Cal que estigui sol. Tot el que he fet fins ara ha estat un èxit de l’estar sol” —però anava cada dia a treballar en una companyia d’assegurances en què es congregava una gernació eixordadora (vegeu la pel·lícula corresponent, d’Orson Welles).

Avui, si de cas, només busquen la soledat els intel·lectuals conspicus, si és possible pagats per l’estat, cosa que assegura, almenys, uns ous ferrats amb patates fregides per dinar. La major part de la gent jove, i no tan jove, s’adelita comunicant-se tothora, sonorament, amb el primer que troben a la xarxa: ignoren, encara, que la xarxa de la personalitat s’elabora, sobretot, en hores de molta soledat i quietud callades.

Jordi Llovet, La vida solitària, Quadern. El País, 17/10/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"