Podem entendre la violència?
Preparant una classe sobre les ralcions sempre tenses entre el cos i el pensament, em trobo amb un llibret publicat per uns amics a Buenos Aires. És el llibre de l’antropòloga argentina Rita Segato La escritura en el cuerpo de las mujeres asesinadas en Ciudad Juárez (Editorial Tinta Limón, 2013), tot just una vuitantena de pàgines que em colpeixen i m’obliguen a aturar el que estava fent. No són els espantosos fets que explica, sobradament coneguts per tothom, el que m’obliga a aturar el fil de les meves classes. És l’explicació que en dóna.
Podem entendre la violència? O la violència és precisament allò fosc i irracional que sempre desbordarà els marcs de la comprensió? Rita Segato desplega els seus arguments contra aquesta posició, molt habitual, d’escandalitzar-nos davant de la violència i rendir-nos davant seu com allò de nosaltres que mai no es podrà comprendre. L’autora ens exigeix anar més enllà: afirma que la violència és un llenguatge que té la seva racionalitat pròpia, que és un discurs que s’escriu en els cossos de les víctimes, però que no va adreçat a elles. El seu missatge parla la llengua del poder, i el poder sempre s’adreça a un altre poder. Quin és aquest poder que necessita violar, esquarterar i assassinar dones per expressar-se? I a qui parla a través dels cossos mutilats?
Els cossos mutilats parlen, en primer lloc, als col·legues dels assassins. Són crims corporatius, que creen comunitat i funden un estat paral·lel, fora de la llei. Les seves atrocitats expressen un poder sobirà, arbitrari i sense restriccions, al marge de la llei. El seu poder és absolut: en cada cos violat declaren la seva capacitat d’anul·lar la voluntat de l’altre fins a la seva destrucció física i moral.
Aquesta sobirania absoluta parla, en segon lloc, al poder de l’estat, al poder de la llei. No només li marca els seus límits, sinó que li recorda les seves ombres. No hi ha cap estat que pugui actuar només estatalment: la vida política és doble, com ho són les caixes dels partits polítics en el nostre estat. Cada cos esquarterat és un recordatori d’aquest circuit doble del poder: el visible i l’invisible.
Finalment, les massacres planificades de dones, nens i estudiants, a Mèxic i en altres llocs del món, ens parlen a tots nosaltres: no són víctimes excepcionals d’una irracionalitat incontrolable. Són els residus habituals d’un sistema econòmic i polític que, com la moneda que ens domina, té a la seva cara la democràcia representativa, i a la seva creu, un camp de guerra.
Podem entendre la violència? O la violència és precisament allò fosc i irracional que sempre desbordarà els marcs de la comprensió? Rita Segato desplega els seus arguments contra aquesta posició, molt habitual, d’escandalitzar-nos davant de la violència i rendir-nos davant seu com allò de nosaltres que mai no es podrà comprendre. L’autora ens exigeix anar més enllà: afirma que la violència és un llenguatge que té la seva racionalitat pròpia, que és un discurs que s’escriu en els cossos de les víctimes, però que no va adreçat a elles. El seu missatge parla la llengua del poder, i el poder sempre s’adreça a un altre poder. Quin és aquest poder que necessita violar, esquarterar i assassinar dones per expressar-se? I a qui parla a través dels cossos mutilats?
Els cossos mutilats parlen, en primer lloc, als col·legues dels assassins. Són crims corporatius, que creen comunitat i funden un estat paral·lel, fora de la llei. Les seves atrocitats expressen un poder sobirà, arbitrari i sense restriccions, al marge de la llei. El seu poder és absolut: en cada cos violat declaren la seva capacitat d’anul·lar la voluntat de l’altre fins a la seva destrucció física i moral.
Aquesta sobirania absoluta parla, en segon lloc, al poder de l’estat, al poder de la llei. No només li marca els seus límits, sinó que li recorda les seves ombres. No hi ha cap estat que pugui actuar només estatalment: la vida política és doble, com ho són les caixes dels partits polítics en el nostre estat. Cada cos esquarterat és un recordatori d’aquest circuit doble del poder: el visible i l’invisible.
Finalment, les massacres planificades de dones, nens i estudiants, a Mèxic i en altres llocs del món, ens parlen a tots nosaltres: no són víctimes excepcionals d’una irracionalitat incontrolable. Són els residus habituals d’un sistema econòmic i polític que, com la moneda que ens domina, té a la seva cara la democràcia representativa, i a la seva creu, un camp de guerra.
Marina Garcés, Violència expressiva, Ara, 02/11/2014
Comentaris