Universalisme, identitats i globalització


 


1 . IDEES. El filòsof francès Marcel Gauchet es pregunta: “¿L’ambició universalista està abocada a la desaparició en l’època de la globalització?” En una línia semblant, el també filòsof francès Pierre Manent constata: “Més que els progressos de la mundialització estic impressionat pels de la fragmentació”. Els dos discursos van en la direcció de desmitificar el caràcter homogeneïtzant de la globalització i certa idea simplificadora del cosmopolitisme. Deien que les xarxes socials trencarien fronteres físiques i mentals, obrint les persones a relacionar-se amb gent d’arreu del món, però el primer efecte ha sigut reforçar els vincles ja existents (quan un té un mitjà de comunicació en primer lloc el fa servir per comunicar-se amb qui s’ha relacionat sempre) i només a partir de consolidar aquestes relacions s’ha expandit la projecció cap enfora.

Per Marcel Gauchet, la política d’identitats no s’oposa a la universalitat. Al contrari, l’exigència universalista passa per aquestes identitats. Hi ha llenguatges universals com els científics i els tècnics, hi ha comunitats polítiques particulars, hi ha multiplicitat de llengües. La globalització no elimina aquestes particularitats, al revés, les exacerba perquè precisament els dóna el marc en el qual reconèixer-se: la universalitat. No hi ha una fractura entre el que és universal i particular. Hi ha un cert monoteisme universal dels valors (que la doctrina dels drets humans intenta representar) però també hi ha un descentrament radical. Ningú té l’exclusiva de la universalitat. El nou cosmopolitisme consisteix a reconèixer-nos els uns als altres en la mesura que tenim una referència universal. I la demanda de reconeixement és inherent a les afirmacions identitàries. El que les diferencia del particularisme sectari és aquesta relació amb la universalitat. Volem ser com els altres, volem tenir un estat com els altres: participar, contribuir, existir. És com un interface: cada comunitat particular, cada nació, reconeguda i relativitzada a la vegada per la seva inserció en un món interconnectat i interdependent; el reconeixement d’una singularitat implica també l’acceptació de la universalitat. I el primer factor d’universalitat és el respecte a l’autonomia de l’individu. Aquesta és la fràgil cortina que separa les identitats obertes de les comunitats lliures, aquelles que reconeixen que tots tenim moltes arrels diferents, de les identitats tancades on regna la submissió a veritats pretesament absolutes i un sentiment paranoic de compartir les mateixes arrels.

Pierre Manent hi arriba per un altre camí: “Hi ha límits a l’homogeneïtzació”. És cert que la globalització porta la repetició al consum, i que arreu del món apareix una classe mitjana que vol assemblar-se a l’americana. “Però els pobles no poden sentir-se satisfets de la repetició indefinida del mateix. Sota la semblança dels instruments de la civilització s’afirmen cada cop les reivindicacions de les nacions i de les religions”. No es pot viure sense novetat, reconeix Manent, però la novetat “no prové essencialment de la tecnologia sinó de les associacions que els homes poden formar”. I així retrobem la idea cosmopolita de Gauchet: la universalitat com a marc de reconeixement de les diferències. I, per tant, com a horitzó de supervivència de la política, abans que els mercats no la substitueixin definitivament per la dictadura de l’administració de les coses. La figura que hauria de garantir aquest cosmopolitisme de les identitats és precisament la democràcia.

2 . IDEALS. Aquests dies es commemora el centenari del savi Julio Caro Baroja. D’ell és la més contundent definició dels ideals que he llegit mai: “Simplificacions de les idees conforme a una esquema maniqueu, segons el qual el Bé és al seu costat i el Mal és a l’altre cantó, i defensant el Bé es pot arribar a tot. Al robatori, el segrest i l’assassinat”. Ho va escriure a El laberinto vasco.

Josep RamonedaCosmopolitisme i identitats, Ara, 18/11/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"