L'última frontera.

El Roto


El món està ple de murs.N’hi ha de visibles i d’invisibles. El 9-N es va celebrar la caiguda, ja fa 25 anys, del Mur de Berlín. Recordo aquell matí, plujós, jo feia COU. Passades les onze, a l’hora del pati, que volia dir a l’única mitja hora en què ens deixaven sortir al carrer, als quioscos hi havia una edició especial. Havia caigut el Mur. El món ja era un.

Quanta hipocresia, no? L’Europa que s’unia, alhora es convertia en una fortalesa. Les fronteres, i les nacionalitats, i les tanques amb punxes, i els escàners, i les geolocalitzacions i les pallisses i les pasteres i els camps de refugiats dibuixen amb sang la geografia del nostre món. En són les cicatrius incurables.

En una conferència que la filòsofa jueva nord-americana Judith Butler va fer a Barcelona el juliol del 2011, i que ara es recull en el llibre Cuerpo, memoria, representación (Icaria, 2014), Butler va defensar una idea molt forta, sobre la qual cal pensar: “Ningú no gaudeix de la prerrogativa d’escollir amb qui conviure a la Terra”. Podem escollir, potser, alguns aspectes com viure i de qui envoltar-nos en la vida personal o professional, si en tenim la sort i el privilegi. Però, diu Butler, tenim l’obligació (i fa servir aquesta paraula) de conviure amb aquells que existeixen i cohabiten, amb nosaltres, en aquest planeta.

Judith Butler no fa mera teoria ni retòrica. És jueva, descendent d’un poble escollit i exterminat. D’un poble que sap què és viure i morir confinat entre els murs dels guetos i dels camps. I d’un poble que en els darrers temps ha decidit, també, defensar la vida d’alguns dels seus darrere un mur farcit de míssils. Davant d’això, Butler comparteix, amb valentia, una reflexió imprescindible avui en qualsevol indret del món: mai no ens podrem desfer ni defensar dels altres, mai no podrem posar-nos a resguard de l’amenaça si l’única resposta que tenim és la de la separació, la de la protecció i la de la immunització. No hi ha poble escollit com no hi pot haver un projecte de poble únic. La convivència, per definició, sempre és no escollida. Començant pel nucli familiar, on no hem escollit ni els nostres pares, ni la nostra llengua ni els nostres veïns, fins a l’escala més global, que abasta els 7.000 milions d’humans, més tota la resta d’espècies que respiren ara mateix el mateix aire que nosaltres.

Sabrem viure com a no escollits entre els no escollits? La història demostra que en sabem ben poc. Que la por aixeca murs i l’egoisme fronteres cada cop més vigilades. Però Butler ho deixa clar: igual que no hem escollit ser on som, tampoc no hi ha sortida. L’última frontera són els límits d’un planeta rodó on no hi ha poble ni nació que pugui posar-se al marge.
 
Marina Garcés, Què ens separa, Ara, 16/11/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.