Napoleons del pensament.

 

Als filòsofs ens encanta relacionar el pensament amb el desig i, en últim terme, amb la necessitat. Recordem, si no, les primeres paraules de la Metafísica d’Aristòtil: “Tots els homes desitgen per naturalesa saber”. És la declaració de principis d’una concepció radicalment oberta del pensament, no només perquè es declara accessible a qualsevol, sinó també per a tothom necessari. Lluny dels cercles iniciàtics i dels temples closos del coneixement, la necessitat de pensar neix del desig de tot ésser humà de saber i comprendre. 

En quines condicions, però, encenem i compartim aquest desig que ens és suposadament natural? Em preguntava això, amb inquietud, fa pocs dies, durant les tres llargues hores que vaig compartir amb uns estudiants de batxillerat. En Toni Ramoneda, que és professor d’espanyol a un institut de la ciutat de Lió, em va convidar a compartir una classe seva, no com a professora sinó com a alumna. Vaig seure entre els seus estudiants i junts vam seguir totes les seves sorprenents instruccions a l’hora de fer exercicis i lectures a partir de frases i de textos meus. La situació era ben estranya, perquè em trobava novament a l’altra banda. Els estudiants van ser poc comunicatius, però cordials. Receptius, però desapassionats. Van fer tot el que el professor els proposava, fins i tot al final de la sessió vam treure un petit escrit col·laboratiu sobre la idea de món comú que tenia la seva gràcia. Però alguna cosa em desassossegava: eren allà per força. Això jo ja no ho recordava i em va provocar certa vergonya. 

Els que ens dediquem a la filosofia des de les universitats, els llibres i l’activisme social i cultural, sovint oblidem aquesta condició bàsica de l’educació bàsica: que és obligatòria. No només és desitjable i necessària, sinó forçosa. Per tant, que hi ha una coacció fonamental que es concreta en l’ús de l’espai i els temps i en la gestió dels resultats. Aquell divendres a la tarda jo sentia com les parets se’ns feien petites i les hores llargues. Aquells vint-i-cinc cossos adolescents ja feia estona que es delien per ser a una altra banda. Vaig estar a punt d’interrompre el joc i dir: “Va prou, sortim d’aquí”. 

Aquesta petita crònica incòmoda conté una reflexió de fons que està a la base de tota la cultura de l’emancipació moderna: es pot aprendre a pensar lliurement per força? Cal forçar el naixement del desig de llibertat? Aquesta és la paradoxa de la modernitat i dels sistemes educatius i polítics que coneixem. Hegel deia que no es pot imposar la llibertat a cap poble ni a cap persona. I posava com a exemple el “vivan las caenas ” espanyol, és a dir, la resistència dels territoris ibèrics a l’”alliberament” polític napoleònic. Cap mestre no vol ser avui un petit Napoleó. Però ens cal sentir i acompanyar les seves veus i experiències en el dia a dia de la difícil gesta d’ensenyar nens i joves a pensar... per força.

Marina Garcés, Pensar per força, Ara, 30/11/2014